Opinió

art & CO

pilar parcerisas

‘Sobre la marxa'


Art i pai­satge

Una de les carac­terísti­ques de l'art del nos­tre país ha estat la influència del pai­satge en la cre­ació, fins i tot en èpoques tan tre­men­da­ment urba­nes i agres­si­ves amb la natura com l'actual. Hi podem traçar diver­ses rela­ci­ons: Renai­xença i rura­lisme, roman­ti­cisme i ruïnes, exal­tació del pai­satge i moder­nisme, l'Escola d'Olot com a refe­rent, pai­sat­ges bucòlics i nou­cen­tisme, o acci­ons con­cep­tu­als a la natura, pas­sant pel sur­re­a­lisme de Dalí i Miró, com­ple­ta­ment arre­lat al pai­satge català en la línia nord/sud.

Cinema i natura

Sem­bla com si el cinema hagués pres el relleu de l'interès de les arts plàsti­ques per la natura i el pai­satge. Ho ha fet el cinema d'autor més rar i par­ti­cu­lar d'aquest país, però també el que des­taca per posar de relleu altres valors que els de la indústria cul­tu­ral. Recor­dem alguns d'aquests films, com Pau i el seu germà (2011), de Marc Recha, una tendència que ha anat a l'alça al mateix temps que la recerca d'una natu­ra­li­tat en el fer dels per­so­nat­ges, ban­de­jant l'afec­tació dels actors, com és el cas d'Albert Serra i el seu film Honor de cava­lle­ria (2006), cone­gut com el Qui­xot català, en què es retroba l'atmos­fera sal­vatge del pai­satge català, dels camps, del bosc, el so dels insec­tes o la pet­jada sobre el ros­toll, que repe­teix en la seva dar­rera pel·lícula, Història de la meva mort (2013), des de la noc­tur­ni­tat i des d'un pai­satge més allu­nyat que el nos­tre.

L'home autòcton

Ara, a aquest pano­rama, cal afe­gir-hi un jove rea­lit­za­dor que va a la recerca dels valors humans autòctons, purs, incon­ta­mi­nats, de l'ésser sin­gu­lar a la Cata­lu­nya d'avui des del docu­men­tal. És Jordi Morató, que després del curt­me­tratge Camí de terra (2012), on entre­vista un pagès català de la plana de Vic que encara cul­tiva segons la tra­dició i no es treu per a res la bar­re­tina, fins al llarg­me­tratge docu­men­tal Sobre la marxa (2014), que s'acaba de pre­sen­tar al Fes­ti­val de Cinema d'Autor. Tracta de l'experiència de Josep Pujiula, en Gar­rell, de Cas­tell­fo­llit de la Roca, que ha cons­truït al cos­tat de la car­re­tera, prop d'Arge­la­guer, un labe­rint de troncs i habi­ta­cles per a ani­mals, en un intent de recons­truir la seva infan­tesa al bosc. La vida del sal­vatge enfront de la barbàrie de la civi­lit­zació i la cons­trucció d'una de les obres d'art brut més ben con­si­de­ra­des del món. Morató ha sabut apro­fi­tar el mate­rial docu­men­tal fil­mat en pla ama­teur per un noi de catorze anys, hi ha afe­git el seu regis­tre de collita pròpia i ha sabut res­pec­tar el caràcter pur i lúdic del per­so­natge per fer-nos-el arri­bar amb tota la seva força i pri­mi­ti­visme, posant de relleu tant el seu ego­isme com el seu altru­isme.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.