Rosales aborda la crisi
El cineasta barceloní retorna a Canes amb ‘Hermosa juventud', exhibida a la secció paral·lela ‘Un certain regard'
Sense fer el salt a la secció oficial, el cineasta s'ha convertit en un habitual de Canes
Amb els anys que fa que dura la crisi, pràcticament cap cineasta espanyol l'ha abordat i encara menys a través de la ficció. Essent un director tan preocupat per les qüestions formals, Jaime Rosales ho ha fet (i dignament) amb Hermosa juventud, un títol en certa manera irònic sense que el cineasta, però, afronti el tema amb lleugeresa. Aquest és el segon film que Rosales du a la secció Un certain regard set anys després de La soledad (on explora de manera intimista el sofriment a causa d'un atemptat terrorista no-identificat), mentre que Las horas del día i Sueño y silencio van presentar-se a la Quinzena de realitzadors. Rosales, doncs, s'ha convertit en un habitual de Canes, sense fer el salt a la secció oficial competitiva, però trobant-hi un públic que, com es va fer present de nou ahir, segueix amb consideració la seva filmografia. Hermosa juventud, protagonitzada per una jove parella a l'atur que habita en una barriada de l'extraradi de Madrid, té un suport fonamental en els seus actors, sobretot en Ingrid García-Jonsson, que fins ara havia fet papers secundaris al cinema i la televisió. Encarnant un personatge en què es barreja la ingenuïtat amb detalls de maduresa, la jove actriu dóna el to interpretatiu a la resta (així ho reconeix el mateix director) actuant amb una naturalitat que no cau mai en la simpatia costumista. També excel·leix Inma Nieto (Rosales és un descobridor d'actrius madures) interpretant la mare i el jove Carlos Rodríguez, amb els seus ulls grossos que expressen la impotència per superar les situacions difícils, sigui la de trobar feina o la d'assumir el paper de pare després que ella quedi embarassada d'una manera inesperada i decideixi tenir el fill. Les escenes de les converses entre la jove parella (o entre la mare i la filla) tenen credibilitat a través dels diàlegs i els titubejos de les veus.
Càmera quieta
Rosales ho filma amb la càmera quieta demostrant el seu sentit de l'enquadrament i, com és habitual, situant els personatges davant de parets blanques. Resulta menys convincent en una escena amb el director d'una pel·lícula porno, que la parella fa per guanyar uns diners, i en algunes seqüències corals, malgrat que n'hi ha una de molt significativa en què un grup de noies parlen dels seus pares, vençuts i anorreats als 50 anys.
Rosales exposa amb prou veracitat el carreró sense sortida en què es troben els seus personatges, que encarnen una joventut sense expectatives, però, a part que potser l'escena final és massa explícita, es perd en alguna línia argumental, com ara la derivada d'una baralla filmada des de terra amb un angle forçat. El cineasta, fent present les formes actuals de producció i consum d'imatges, juga amb els formats i inclou imatges enregistrades pels mateixos actors amb càmeres amateurs que contrasten amb la depuració formal de les filmades per l'operador Pau Esteve Birba.
Lisandro i Viggo
També a Un certain regard va presentar-se ahir Jauja, un film de l'argentí Lisandro Alonso, cineasta del vagareig i del silenci, si bé en aquesta ocasió el seu cinema es fa més loquaç i incorpora, per primera vegada, un actor professional, el gran Vigo Mortensen, que interpreta un danès que, a la primera meitat del segle XIX, s'instal·la a l'Argentina i treballa per l'exèrcit durant el genocidi contra la població indígena. Mitològicament, Jauja és una terra d'abundància i de felicitat, però Lisandro Alonso, cineasta potent, és dels que creuen que els paradisos no estan perduts, sinó que són mentida.
