Distopies adolescents
Kevin MacDonald porta al Festival de Sitges ‘Mi vida ahora', adaptació d'un ‘best- seller' juvenil ambientat en una futura Gran Bretanya en estat d'excepció
Les pel·lícules més conegudes del realitzador escocès Kevin MacDonald mostren una accentuada preocupació per la política i com des del poder es pot exercir la violència sobre els ciutadans: per exemple, a El último rey de Escocia, protagonitzada per Forest Whitaker en el paper d'Idi Amin, o al thriller periodístic La sombra del poder.
En un any ric en fosques distopies futuristes en la programació de Sitges, MacDonald ha presentat al festival la seva darrera pel·lícula, Mi vida ahora, adaptació d'un best-seller juvenil de Meg Rosoff, en què admet que “mostra les mateixes idees polítiques de les meves anteriors pel·lícules en el context d'una història adolescent”.
Mi vida ahora està ambientada en una Gran Bretanya en un futur immediat, en la qual una sèrie d'atemptats deriven en un estat militar. La protagonista és la jove estrella de Hollywood Saoirse Ronan, en el paper d'una noia americana que és enviada amb els seus cosins.
La pel·lícula coincideix amb un esclat de fantasies futuristes juvenils exemplificades per superproduccions com la saga d'Els jocs de la fam: “Vivim en un món que ja és prou distòpic, els adolescents ho viuen i connecten amb les novel·les en què es basen aquestes pel·lícules.” De tota manera, a MacDonald no li interessava la idea de convertir Mi vida ahora en un gran espectacle: “aquesta pel·lícula no s'hauria pogut fer amb un gran pressupost, hi ha elements que l'haurien feta polèmica. És molt realista, i és una història d'amor entre dos cosins que tenen relacions sexuals. És una història adolescent feta amb sensibilitat europea”.
La violència que pateixen els protagonistes de Mi vida ahora passa bàsicament fora de camp: “M'interessava mostrar aquesta confusió pròpia de no saber què està passant ni perquè, de qui és l'enemic, de quines són les causes. Potser hi hagi espectadors que ho trobin frustrant, però en realitat vivim en un món on no entenem gaire coses. El film és com un conte de fades, en els quals coexisteixen la violència i la poesia.”.
Vampirs iranians
Una de les pel·lícules més curioses i exòtiques que s'han pogut veure en la secció oficial és A girl walks home alone at night, producció americana –d'Elijah Wood– dirigida per l'artista iraniana Ana Lily Amirpour dialogada en farsi i rodada
en un atmosfèric blanc i negre. És una història de vampirs iranians tant morosa narrativament com hipnòtica visualment, puntuada per hits del pop iranià.
D'altra banda, el festival ha acollit per primer cop el lliurament del premi Minotauro de literatura fantàstica, que ha recaigut en el guionista i dramaturg Carlos Molinero per la seva novel·la Verano de miedo.
