Carn de ‘reality show'
Ariadna Gil protagonitza la producció catalana ‘L'altra frontera', una reflexió sobre els exilis i el sensacionalisme amb la qual debuta André Cruz Shiraiwa
“Cada dia veiem al voltant coses que la pel·lícula porta a l'extrem, però que s'hi assemblen”
La visió del futur que ofereixen els cineastes sembla ser sistemàticament negra. Amb poques hores de diferència, en la present edició de Sitges s'han pogut veure la distopia adolescent britànica Mi vida ahora, la road movie apocalíptica australiana These final hours, i també la producció catalana L'altra frontera.
La pel·lícula –debut en el llargmetratge d'André Cruz Shiraiwa– està ambientada en un futur immediat –o, potser, en una realitat paral·lela– i en un país indeterminat. I la seva trama abasta des d'una crítica als conflictes bèl·lics que provoquen exilis forçosos fins a una denúncia de la lluita per l'audiència pròpia de determinada televisió sensacionalista. Els protagonistes són una mare i el seu fill que, fugint d'una guerra, arriben a un camp de refugiats; per poder travessar la frontera, hauran de competir amb altres refugiats en una sèrie de proves televisades.
Ariadna Gil és la principal protagonista de L'altra frontera, una història que li va semblar “valenta i ambiciosa” i de la qual la va atraure el personatge principal, “complex i amb contradiccions, i que està posat en una situació extrema”. En conversa amb El Punt Avui, la intèrpret considera que L'altra frontera pertany només tangencialment al gènere fantàstic i li sembla una pel·lícula molt realista: “Al nostre voltant veiem cada dia coses que la pel·lícula porta a l'extrem, però que s'hi assemblen molt. És una pel·lícula sobre les fronteres i les injustícies, sobre els ciutadans de primera i de segona, sobre l'exhibicionisme i la crueltat d'alguns mitjans de comunicació”, explica.
André Cruz Shiraiwa confessa a aquest diari haver dirigit L'altra frontera sota la influència de Network, de Sidney Lumet; de Michael Haneke, i del 1984 de George Orwell. Per ell, el film és una “reflexió sobre l'observació de la crueltat humana, i sobre com s'utilitza per guanyar audiència i per manipular la societat”. “Vivim en una societat de talls ràpids, breus i superficials. Estem mirant informacions sobre pasteres, canviem de canal i passem als famosos fingint que pateixen en un reality”.
Autors que reinventen el cinema
La presència a Sitges de les darreres obres de dos grans cineastes consagrats com David Cronenberg i Jean Luc Godard ha servit perquè, des de camins diferents, qüestionessin l'estatut de les imatges en el món actual. Cronenberg qüestiona a Maps to the stars Hollywood amb to de comèdia, mentre que Godard ofereix a Adieu au langage una insòlita experiència en 3D en la qual acaba parlant de la solitud d'algú que viu en els marges del propi món.
Malgrat rodar pel·lícules amb estrelles conegudes, Cronenberg no ha estat mai un cineasta de Hollywood i l'univers de Beverly Hills li queda una mica lluny. De totes maneres, a Maps to the stars ha volgut dur a terme la seva venjança particular, com si volgués incendiar la ciutat dels somnis després de mostrar-la com el paradís del joc brut, l'arribisme i la moral insana. Hollywood és un espai incestuós on la felicitat no és més que un somni efímer i inconsistent. Cronenberg ho fa amb ironia i sarcasme, acompanyat d'una excel·lent Julianne Moore que sembla voler participar de la curiosa festa que li proposen.
Adieu au langage, de Jean Luc Godard, és una potent pel·lícula testamentària. En els moments finals sentim la seva veu, que ens parla del dolor i el més enllà com dos misteris difícils de destriar. Passats els vuitanta anys, Godard, des del seu refugi a Rolle (Suïssa), filma un poema visual sobre la comunicació humana i la soledat. Des del refugi ja no pot interrogar-se sobre el pes de la memòria històrica, i ho fa sobre el malestar que porta la pròpia història. Mentre reflexiona sobre la fi, torna a reinventar el cinema creant una singular plàstica de la imatge en tres dimensions.
