cultura

Mirador

La dignitat de ‘Llibert'

He pogut veure Lli­bert, el mun­tatge tea­tral amb el qual Gemma Brió i Nor­bert Martínez reno­ven un acte d'amor al fill que, amb una part del cer­vell para­lit­zat, només va sobre­viure quinze dies al part: l'ale­gria es va mudar en el dolor d'arri­bar a desit­jar la mort de qui hau­ria vis­cut con­dem­nat a una existència limi­tada. El fill es deia Lli­bert, un nom que, és clar, invoca lli­ber­tat i, per tant, el desig de tenir-la, la volun­tat de bus­car-la, la neces­si­tat de cons­truir-la. Lli­bert ins­pira unes for­mes tea­trals lliu­res en què, amb la com­pli­ci­tat de l'actriu Tàtels Pérez i de la can­tant Mürfila, l'autora i intèrpret Gemma Brió i el direc­tor Nor­bert Martínez assa­gen de posar en escena una experiència per­so­nal que adqui­reix la dimensió d'una tragèdia i a la vegada du dins seu una crítica política. És així que a Lli­bert es parla de les reta­lla­des i de les seves con­seqüències. Però, i això em va com­moure, també reco­neix que la huma­ni­tat de molts pro­fes­si­o­nals de la salut fa que no esti­guem del tot des­em­pa­rats.

Quan algú posa en escena (o ho escriu, ho filma, ho pinta, ho com­posa musi­cal­ment) una experiència per­so­nal, i encara més si es dramàtica, sem­pre hi ha qui apunta els perills de la impudícia o de la teràpia. A mi això no m'importa. De fet, mol­tes de les obres que més em com­mo­uen par­tei­xen d'experiències auto­bi­ogràfiques i fins de la neces­si­tat d'abor­dar-les per com­pren­dre-les en un apre­nen­tatge de la vida que n'afronta les feri­des. I jo suposo que, en qual­se­vol procés de cre­ació a par­tir d'una experiència per­so­nal, hi ha la pre­gunta de si allò que t'ha pas­sat pot interes­sar els altres. En aquesta inter­ro­gació hi ha la recerca d'una forma que ho trans­fe­reixi. Amb la matèria del seu dolor, però també amb la idea de la vida que s'ha de poder viure dig­na­ment, Gemma Brió i Nor­bert Martínez han tin­gut el coratge de crear una obra de tea­tre que ens inter­pel·la, que ens emo­ci­ona, que ens fa pen­sar, que no ens resulta ali­ena. No és només que allò que li passa a un ésser humà li pot pas­sar a qual­se­vol altre. Es tro­bar la manera d'expres­sar-ho.

Pro­gra­mat l'espec­ta­cle dins del fes­ti­val Tem­po­rada Alta, he pogut veure Lli­bert després que el tràfec de la vida fés que em pas­ses­sin per alt les seves repre­sen­ta­ci­ons ante­ri­ors, a l'Alme­ria Tea­tre i a la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya. Em pen­sava que no l'arri­ba­ria a veure perquè els seus cre­a­dors, intèrprets i tècnics es van plan­tar davant del fet que, tot i la res­posta del públic, en dos anys de tre­ball amb Lli­bert no havien arri­bat a cobrar ni mil euros cadas­cun. És així que aquest mun­tatge va sim­bo­lit­zar les difi­cul­tats en què es tro­ben molts dels que actu­al­ment fan tea­tre o ho inten­ten.

Em molesta aquesta idea que, fins pro­pa­gada des de càrrecs polítics res­pon­sa­bles o còmpli­ces de la situ­ació actual, la gent de la cul­tura i dels espec­ta­cles volen viure de les sub­ven­ci­ons. No se sap que, per exem­ple, la indústria auto­mo­bilística està sub­ven­ci­o­nada? Que hi ha en joc llocs de tre­ball? També passa en el món de la cul­tura. N'hi deu haver que, pels seus con­tac­tes o perquè són a l'apa­ra­dor, s'enduen tots els diners que s'hau­rien de repar­tir. Però la majo­ria només volen viure dig­na­ment. No viure del cuento ni, vaja, enri­quir-se. I si no poden fer tea­tre, o el que sigui, hi per­de­rem, serem més pobres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.