Un monòleg de laments i lucidesa

L'adaptació que es pot veure del Timó d'Atenes, de Shakespeare, centra tota la mirada en el desencís d'aquell personatge d'èxit, mecenes, que tothom volia amic i li feia companyia i que, de sobte, un dia es troba sol. Selvas i Pompermayer envien, molt encertadament, aquest personatge desolat a l'abocador. El seu cos és una desferra del que va ser, una rampoina inservible que només espera la mort. És llavors quan aquell galant enginyós es converteix en el més agre dels bufons, escopint insults i detectant la baixesa de cada acció de la societat d'Atenes. Julio Manrique presenta un personatge, per moments antipàtic, que crida i es desespera, fins al punt d'enfollir, quan descobreix la mentida en què ha viscut la seva vida. A partir de llavors, el cinisme i la mirada perduda reconcilien el personatge amb el públic. Manrique, doncs, presenta un nou prisma de la seva interpretació, quasi expressionista, de crit i puntada, d'una lletjor que trasbalsa. La pega d'aquesta peça, que no para de llançar dards a la hipocresia i a tot tipus de falsedats (d'artístiques a polítiques), és que no permet l'evolució de la resta de personatges. Tots els actors estan en el to que correspon per fer evident l'engany de Timó, però no tenen prou recorregut per justificar les seves baixeses. Només Flàvia (Marta Marco), que s'insinua una història d'amor ingènua i no corresposta, o Alcíbades (Òscar Rabadán), d'una integritat marcial, i Apemant (Jordi Rico), també d'una solitud de pedra picada, surten relativament indemnes d'aquesta foguera de les vanitats. Després d'estrenar-se al Festival Shakespeare, la peça torna amb millores per garantir la sonoritat dels actors i amb la mateixa eficàcia per passar del blanc pulcre a la brutícia més escampada, un espai escènic molt ben trobat que ara és compatible amb un bon àudio.