Cultura

48è Premi Prudenci Bertrana de novel·la

Un crim a Andorra

Albert Villaró va guanyar amb la tercera entrega de la sèrie protagonitzada pel policia Andreu Boix

A la segona plana ja hi apareix un banquer mort al seu àtic d'Engordany, però La bíblia andorrana, la novel·la amb què Albert Villaró (La Seu d'Urgell, 1964) va guanyar ahir el premi Bertrana de Girona, no pertany exactament al gènere negre, encara que el personatge central de la trama torni a ser Andreu Boix, el policia que ja protagonitzava dues obres anteriors de l'autor, Blau de Prússia (premi Carlemany 2006) i L'escala del dolor (2012). “Escriure novel·la és una manera d'entendre el tros de món per on pul·lulo, i el gènere al qual després sigui adscrita no té cap interès per a mi”, va remarcar Villaró, que en tot cas concedeix que l'obra premiada sigui definida de “novel·la amb policia”. El llibre, que Columna publicarà al novembre, se centra en la investigació que emprenen Boix i el seu equip, tots vells coneguts dels lectors de Villaró, per resoldre l'assassinat d'un banquer andorrà sobre el qual pesa la sospita que podria haver mercadejat amb informació confidencial. En la seva recerca, però, aviat descobreixen “una sorda batalla entre serveis d'intel·ligència rivals que compren, venen, inventen o roben dades sensibles”, segons avança la nota editorial, fins al punt que s'hi veu compromesa la sobirania del Principat en el difícil equilibri que ha de mantenir amb els poderosos estats veïns.

Qualsevol semblança amb la realitat, com se sol dir, és pura coincidència, i si algú hi detecta ni que sigui una lleu familiaritat amb casos de corrupció recents amb escenari a la banca andorrana, ha de saber que Villaró té una rara aptitud per al vaticini: “No és que hagi anat a remolc dels fets, sinó que la realitat ha anat empaitant la ficció a mesura que jo escrivia. Em passa sovint, això, i he d'admetre que la sensació és inquietant.”

La peça decisiva per resoldre el cas serà un obscur document conegut com la Conjectura Valdambrini (inicialment havia pensat titular la novel·la amb aquest nom), conservat a la Real Biblioteca de Palacio i que portarà Andreu Boix a viatjar fins a Madrid amb l'ajuda d'una historiadora, Canòlic Pedroza. “És un llibre amb moltes trames paral·leles, de manera que al final quasi deixa de tenir importància qui ha matat aquell banquer al seu àtic”, va considerar el mateix autor, que admet haver escrit en certa manera en defensa d'aquell petit país, on periòdicament ressorgeix el fantasma de la pèrdua de sobirania: “Tothom és presoner dels tòpics. En el meu cas, ha plogut tanta porqueria sobre Andorra, que en volia reflectir una altra imatge, de gent honesta i treballadora, d'un país que es pot enorgullir de no haver estat mai l'escenari de cap guerra; en tota la seva història, només es pot comptabilitzar un pagès mort en les revoltes del segle XIV i una dona a qui va matar una bala perduda durant els processos revolucionaris del segle XIX.”

La dignificació que vol donar a “un dels països més vells d'Europa, per més que els pesi a Margallo i Rajoy”, el va fer ironitzar sobre el fet que “així com Guerra i pau transcorre a Rússia, aquest meu llibre passa a Andorra”, encara que, com sempre a les seves novel·les, com li ha fet notar sovint la crítica, hi acaba havent un viatge, en aquest cas a Madrid, una ciutat que de fet coneix poc i no li agrada gaire.

Albert Villaró, en plena ratxa havent rebut també el Josep Pla del 2014 per Els ambaixadors, se sent còmode amb l'alter ego que va fer aparèixer per primer cop al Blau de Prússia el 2006 i amb el qual es reconeix “unes quantes concomitàncies, fins allà on és lícit fer-les arribar”. Així doncs, Andreu Boix també és un home “maniàtic i inestable que ha arribat tard a la paternitat”, i encara que Villaró no és vidu, a diferència del seu detectiu, a vegades confessa “no saber ben bé on comença l'un i acaba l'altre”. L'escriptor es va declarar incapaç de donar més detalls sobre la novel·la premiada (el resum el va facilitar l'editorial Columna), perquè la tenia encara tan pròxima que no en veia sinó la trama, però va confiar que un cop enquadernada i difosa, la resposta dels lectors l'ajudaran a “entendre-la i explicar-la”. Tot i així, va avançar, per als seguidors incondicionals d'Andreu Boix, que a La bíblia andorrana es tanquen alguns fils que havien quedat en suspens en el primer volum de la sèrie.

Alba Sabaté, finalista

El president de la Fundació Bertrana, Joan Domènech i Moner, va anunciar que el jurat del premi de novel·la, dotat amb 30.000 euros, havia volgut destacar també les qualitats de l'obra finalista, encara que sense remuneració, L'hotel blanc de la platja, d'Alba Sabaté (Manresa, 1962), que s'havia presentat amb el pseudònim de Virginia Pons. Columna va confirmar que ja ha iniciat contactes amb l'autora, que ha viscut molts anys a Girona, per tal d'editar-la.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.