cultura

Montse Badia. situació crítica

montse frisach

“És important que l'art s'integri a la vida diària”

Té sen­tit la crítica d'art avui?

Rotun­da­ment, sí. En un moment en què hi ha una gran pressió perquè ens con­ver­tim en con­su­mi­dors i dei­xem de ser ciu­ta­dans pen­sants, qual­se­vol intent d'esti­mu­lar un pen­sa­ment crític és neces­sari. La crítica d'art té aquest poten­cial perquè el seu àmbit d'acció és l'anàlisi, a par­tir de l'art, de temes que són relle­vants en l'actu­a­li­tat.

S'ha con­ver­tit el crític en artista i l'artista en crític?

Les pràcti­ques artísti­ques han can­viat, així com els rols dels seus prin­ci­pals agents. No és tant que artista i crític hagin inter­can­viat els papers, però sí que hi ha una certa per­me­a­bi­li­tat en les seves pos­si­bi­li­tats d'acció. L'artista pot uti­lit­zar for­mats i apro­xi­ma­ci­ons d'altres camps del conei­xe­ment i els crítics poden ampliar el seu radi d'acció a altres for­mats a part de l'escrip­tura.

Quin és el seu museu pre­fe­rit? En quin no hi entra mai?

M'agrada molt la Casa-Museu Gus­tave Mou­reau a París, perquè per­met acos­tar-se a l'entorn més pro­per de l'artista així com a les seves pin­tu­res, dibui­xos, esbos­sos i altres mate­ri­als que tenen sen­tit com a con­junt. Un museu al qual no torno és aquell des­ca­ra­da­ment pro­pa­gandístic i comer­cial.

Tàpies té suc­ces­sor?

Par­lar de suc­ces­sors té a veure amb jerar­quies i rela­ci­ons de poder. Crec que és més interes­sant par­lar de gene­a­lo­gies d'artis­tes, perquè implica una relació de diàleg i dis­cussió entre dife­rents gene­ra­ci­ons, és a dir, amb la cre­ació de con­text. En el cas de Tàpies, i per cir­cumstàncies diver­ses, hi ha hagut poc diàleg inter­ge­ne­ra­ci­o­nal i es fa molt difícil esta­blir una gene­a­lo­gia a par­tir de Tàpies que arribi fins al pre­sent. Això és un pro­blema.

L'art català ha vis­cut massa dels grans noms?

S'ha ten­dit a repe­tir les referències a grans noms del pas­sat, pre­sen­tats com a genis aïllats de tot, sense posar-los en relació amb el seu propi con­text ni en diàleg amb la con­tem­po­raneïtat.

Per quins artis­tes aposta?

Per aquells que amb les seves pro­pos­tes van més enllà dels límits, del pen­sa­ment, de les con­ven­ci­ons i de la ins­ti­tució, que no tenen por de replan­te­jar-se el seu paper i que amb els seus tre­balls fan pre­gun­tes relle­vants sobre el pre­sent.

Real­ment interessa l'art al públic català?

Cal pen­sar que no només hi ha un públic, sinó que n'hi ha molts. Al marge d'això, per fomen­tar l'interès és impor­tant que l'art apa­re­gui com alguna cosa total­ment habi­tual, que s'inte­gri i formi part de la vida diària, que es visi­tin expo­si­ci­ons amb la mateixa nor­ma­li­tat que es va al cinema o a con­certs i que es perdi la por de par­lar de si agrada o no, sense haver-se d'escu­dar en la fórmula del “no ho entenc”. I aquí també afe­gi­ria una mica d'autocrítica, perquè des del sec­tor de l'art sovint som massa críptics i auto­re­fe­ren­ci­als.

Som un poble artísti­ca­ment madur?

Som un poble que con­su­meix cul­tura però sense una tra­dició crítica. Les cir­cumstàncies històriques del pas­sat més recent ens han fet inse­gurs per qüesti­o­nar i donar el just valor. Neces­si­tem cons­tant­ment la con­fir­mació i l'apro­vació des d'allò que pro­vin­ci­a­na­ment con­si­de­rem que és inter­na­ci­o­nal.

Els polítics es cre­uen l'art català?

A part de poquíssi­mes excep­ci­ons, els polítics estan massa ocu­pats inten­tant rede­fi­nir el seu paper o inten­tant man­te­nir des­es­pe­ra­da­ment cer­tes dinàmiques que s'estan demos­trant obso­le­tes, per plan­te­jar-se seri­o­sa­ment la importància no només de l'art sinó de la cul­tura.


Des del sec­tor de l'art sovint som massa críptics

Montse Badia (Barcelona, 1965) es va interessar per l'art perquè li semblava que era un territori “molt lliure”, un espai “on podies fer coses que no hauries pogut fer en altres àmbits”. Després de llicenciar-se en història de l'art a la UB, Badia va col·laborar durant molts anys i des del 1989 a les planes de l'Avui. Ha comissariat diverses exposicions, com La realitat invocable al Macba, i estat comissària de l'Espai 13 de la Fundació Miró. Fa una dècada que és directora artística de Cal Cego, una col·lecció d'art contemporani i privada, i és fundadora i codirectora de la revista digital d'art i pensament contemporanis A-Desk.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia