Cultura

Eduard Grau. se'n parla

Bernat salvà

“La fotografia depèn molt dels actors”

Format a l'ESCAC, el director de fotografia Eduard Grau (Barcelona, 1981) té un abans i un després en la seva carrera: el seu treball a Un hombre soltero (2009), que va competir a Venècia i va valer una nominació a l'Oscar per a Colin Firth. Des de llavors freqüenta el cinema britànic (fa poc hem vist Sufragistas) i nord-americà (acaba d'estrenar El regalo, vista al Festival de Sitges).

Què et va demanar Joel Edgerton, director i protagonista d'‘El regalo'?

Volia, sobretot, pel que fa a la llum, que fos una pel·lícula que jugués amb el gènere, que utilitzés la normalitat perquè els personatges fossin propers i empàtics, que sentis que allò pot ser casa teva, el teu món, perquè quan les coses es giren també pensis que et poden passar a tu.Per això vam buscar un Los Angeles lluminós de dia i més fosc de nit, per jugar amb el gènere, però sense seguir totes les normes dels thrillers psicològics o de suspens.

La fotografia no té molt protagonisme.
Sí, hi ha pel·lícules i pel·lícules, i al final l'important és que s'expliquin de la manera que s'han d'explicar. No volíem que fos una pel·lícula exageradament fotogràfica

Hollywood busca sovint directors de fotografia europeus. Per què?

Sí, tenim molta sort, perquè estem molt ben considerats als Estats Units, per la nostra cultura, pels referents pictòrics... Allà fan la broma que, per triomfar com a director de fotografia, com a mínim has de tenir un nom europeu, sobretot polonès o dels països de l'est. Però va per modes, ara hi ha la dels directors de fotografia mexicans. Esperem que vingui la moda dels catalans de l'ESCAC.

Com va aconseguir treballar a ‘A single man' (‘Un hombre soltero')?

És la història que més vegades he explicat a la meva vida, però va ser sorprenent. No ho puc negar, hi ha un abans i un després d'A single man. A la cua d'un cinema a les 12 de la nit al Festival d'Edimburg vaig començar a parlar amb la noia que estava al meu costat esperant i va resultar que era una productora americana i ens vam fer amics. Al cap d'un any i mig, vaig decidir no fer una pel·lícula espanyola perquè no ho veia clar, me'n vaig anar de vacances a Nova York, vaig quedar amb la productora, li vaig donar un DVD amb tota la meva feina i va resultar que quatre dies després la va trucar un productor amic seu de Los Angeles que buscava un director de fotografia jove, amb gust europeu, disponible, barat i ràpid, per rodar amb Tom Ford al cap de només cinc setmanes. Ella li va suggerir tres o quatre noms coneguts i també va enviar la meva bobina. Amb tanta sort, que la va mirar i li van encantar els meus curts d'escola low budget. La història diu que se li va posar la pell de gallina i va dir que em volia. Quan el vaig trucar ja ho tenia decidit.

Les estrelles són capricioses amb la fotografia?

És la història que més vegades he explicat a la meva vida, però va ser sorprenent. Jo havia sentit que Meryl Streep era complicada, però no ho va ser gens. La Kristin Scott Thomas a La suite française és la que m'ho ha posat més difícil. Ens duem molt bé, però va ser la específica sobre el que volia. En general no s'hi fiquen gaire. El cinema és un treball en equip. Per aconseguir una bona fotografia, l'actor ha d'ajudar. No és el mateix que arribin a les seves marques o que facin el que vulguin, les posicions afecten la llum.Si treballen amb tu, estaran guapos, i si volen improvisar i fer el que vulguin, és més difícil. La fotografia depèn molt dels directors i sobretot dels actors. Si treballes amb actors bons, professionals, que saben el que es fan i t'ajuden, la teva feina és molt millor i ells també en surten beneficiats.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.