Cercant la bellesa

El 2010, res feia presagiar que al fotògraf Toni Catany (Llucmajor, 1942-Barcelona, 2013) li quedava poc temps de vida. Però, ben bé com si ho intuís, li va venir molta pressa per posar ordre al seu arxiu, sobretot el de l'última època, el que contenia les seves fotografies digitals. Un oceà de material inèdit. I molt audaç: hi convivien bodegons negres, imatges abstractes de parets d'un colorisme extravagant o escenografies naïfs de barques i peixos de fusta.

Neguitós per endreçar-ho tot, va engegar una col·lecció de llibres que van anar configurant una mena de museu ideal. En poc temps, va editar una vintena de volums, amb una tirada de pocs exemplars, fins i tot d'un de sol, només per al gaudi d'ell i els seus amics íntims.

Aquesta ha estat la base del treball dels comissaris Antoni Garau i Alain D'Hooghe per erigir la primera exposició antològica pòstuma de Catany, que obre avui al públic La Pedrera (fins al 17 de juliol) amb l'anhel d'anar més enllà de les seves fotografies icòniques –que hi són– i de descobrir la cara més desimbolta d'un autor etiquetat de clàssic, tradicional i neopictorialista. “No ens hem inventat res. Tot el que aquí s'exhibeix va ser validat per ell”, diu Garau, conscient que la mostra està trufada de sorpreses, i ben agradables.

Catany va dedicar la majoria d'aquests llibres desconeguts als viatges de la seva vida. El primer que va editar se centrava en el Carib; l'últim, de just unes setmanes abans de morir, aplegava fotografies de la Toscana. Aquestes geografies conflueixen ara en l'exposició de la Pedrera, i en broden la tesi: “Anés on anés, sempre cercava el mateix, glorificar la bellesa i l'harmonia, destriar l'art en la quotidianitat, crear vincles, bastir ponts, trobar semblances a vegades inversemblants. I trobar-se un mateix; és a dir, mostrar-se. Catany no ha parlat mai de cap altra cosa que no fos de si mateix”, subratllen els comissaris.

El seu univers d'objectes

De cada lloc s'enduia una maleta d'objectes, alguns de valuosos, altres de molt humils, que acumulava al seu estudi del carrer Nou de la Rambla, un espai singularíssim pendent algun dia d'obrir-se a les visites públiques –de moment, són puntuals i restringides–. Una munió d'objectes que apareixen i reapareixen en els seus nus, retrats, natures mortes i paisatges anys i dècades després, com si el temps sempre estigués en suspens.

D'aquí el títol de l'exposició: D'anar i tornar. I d'aquí l'encert d'acompanyar les 160 fotografies seleccionades de taules sobre les quals reposen les coses que tant va estimar, i que tant bé expliquen les seves motivacions artístiques. Algunes són del tot il·luminadores per copsar el sentit poètic del seu treball. Com la que tanca el recorregut: una bola del món embolicada de paper de diari. Formava part de la seva infantesa i la va rescatar de les golfes de la casa de Llucmajor, el 1984, per fer-la servir per a una natura morta que fascina per la seva bellesa quieta.

Catany va liquidar la seva vida de fotògraf analògic el 2006. Va agafar totes les càmeres i, literalment, les va amortallar. Una dècada després, llueixen de nou en una vitrina de l'exposició. Més objectes que expliquen el seu ideari vital i artístic. En aquest cas, són clau per entendre la seva manera de ser pragmàtica. “Es va passar al digital perquè les càmeres eren molt més lleugeres. I com havia fet abans amb les tècniques primitives, com el calotip, va experimentar amb la tecnologia d'avantguarda sense desviar-se de les seves obsessions”, explica Garau.

Antoni Garau i Alain D'Hooghe són, respectivament, el director i el vicepresident de la Fundació Toni Catany, a la qual el fotògraf va confiar tot el seu llegat i un somni per difondre'l arreu: la creació del Centre Internacional de Fotografia Toni Catany a Llucmajor. Ell va morir fastiguejat amb les administracions mallorquines per la seva falta de voluntat per tirar endavant un projecte que, paradoxalment, té la inversió econòmica assegurada: poc més de 4 milions d'euros del ministeri. Sembla ser que els vents polítics bufen més favorables ara –a la inauguració de l'exposició de la Pedrera ha vingut la plana major de les autoritats de les Illes, cosa que cal interpretar com un gest de molta més sensibilitat–, però, de moment, el més calent és encara a l'aigüera.