Cultura

Isaki Lacuesta i Isa Campo

Cineastes

“Sense un espectador actiu, el cine no funciona”

No volíem fer un ‘thriller' amb aires dramàtics, sinó un drama psicològic amb base de ‘thriller'

Isaki Lacuesta i Isa Campo són parella i treballen junts des de fa anys: ella ha escrit o produït films que ha dirigit ell, com Els passos dobles, Los condenados o Murieron por encima de sus posibilidades. Amb La propera pell, per primera vegada codirigeixen una història, que van escriure fa vuit anys, un drama sobre la identitat i la mentida ambientat en un poblet del Pirineu català, prop de la frontera. Àlex Monner, Emma Suárez, Sergi López i l'actor suís Bruno Todeschini són els protagonistes de la pel·lícula, que clausura demà passat el D'A - Festival de Cinema d'Autor de Barcelona, i avui es presenta al Festival de Màlaga.

El guió de ‘La propera pell' el van començar fa anys. Per què han trigat tant a filmar-lo?
I.C.: És un projecte que vam escriure cap al 2004. El detonant van ser una sèrie de notícies que van sortir als diaris de l'època que tenien a veure amb l'aparició d'algú amnèsic, o d'impostors. És la història d'una mare que creu reconèixer el seu fill en un centre de menors, tot i que havia desaparegut vuit anys abans. La pel·lícula ha canviat molt des de llavors, n'hem fet d'altres abans.
I.L.: Ha anat bé aquest temps, la pel·lícula s'ha anat carregant de vivències, començant per la paternitat. Segurament si l'haguéssim fet fa deu anys seria diferent d'ara, en què hi ha una part de thriller, però també una part dramàtica, amb la càrrega emocional dels personatges, el pes de voler canviar les seves vides, ser algú que no són.
El cinema de gènere fa difícil donar entitat als personatges?
I.L.: Potser nosaltres hem anat una mica al revés, perquè partíem d'uns personatges que
coneixíem bé, i es tractava de donar-hi una estructura genèrica de thriller sense carregar-nos la realitat i el drama dels personatges.
I.C.: No fèiem un thriller amb aires dramàtics, sinó un drama psicològic amb base de thriller.
I.L.: ·El que vam treballar molt amb el Fran Araújo [coguionista] va ser aconseguir una estructura canònica de thriller, però que l'escriptura no fos tanta que destruís la versemblança i la realitat, les emocions dels personatges. No hi ha d'haver coses massa explícites, no has de notar la mà del guionista. Havíem de trobar aquest punt en què l'estructura, la dramatúrgia i els personatges es reforcessin mútuament en comptes de diluir-se.
Per què ambienten la pel·lícula en un poblet de muntanya que viu de l'esquí, fora de temporada, quan hi ha tan poca gent?
I.L.: Buscàvem això exactament, un poble de muntanya, de frontera, petit, on tothom es coneix, tothom parla de tothom i tot se sap. Volíem que l'ambient condicionés les vivències dels personatges,
que fos molt opressiu.
I.C.: Un poble on tothom es coneix i és més difícil reconstruir la teva vida, perquè hi ha una càrrega que no només l'aportes tu, també l'aporta tota la comunitat. Per mi, haver crescut en un poble com Banyoles marca, són llocs que coneixem, i hem portat un poble a l'extrem.
El tema de la pel·lícula justament és la identitat, i la necessitat d'assumir-la...
I.L.: O d'intentar canviar-la. Potser la família és el marc en què la identitat es veu més clarament, i la pel·lícula explora si és possible crear-te una família a la teva pròpia mida, o és impossible, perquè carregues un pes que no pots canviar mai més. Passa el mateix amb les pells i els cossos. És una pel·lícula molt física. Hi ha la frase famosa que a partir dels 40 anys, un és responsable del seu rostre, i en aquest cas són personatges que porten la seva vida escrita a les seves pells. Això és el que passa a l'adolescent, creu que la propera pell se la crea ell, no els seus pares. Però la realitat potser és una altra.
Es diuen moltes mentides, fa la sensació que tothom amaga coses. Buscaven el desconcert en l'espectador?
I.L.: Més que el desconcert, busquem que l'espectador sigui actiu, implicant-se amb els personatges i pensant per què actuen així, preguntant-se què està succeint i buscant les seves respostes. Si l'espectador no és actiu, la pel·lícula no funciona, i també crec que el cinema tampoc funciona. Almenys a mi no m'interessa l'espectador assegut sense preguntar-se res.
El clima és important. Hi ha neu, pluja, boira... Volien reflectir també l'interior dels personatges?
I.C.: Volíem les dues coses, que fos una metàfora sense deixar de ser literal. El temps i la geografia són dos dels personatges de la pel·lícula. Vam tenir la sort que vam poder tenir els actors al llarg de tot el rodatge en un hotel, fora de temporada, com a la pel·lícula El resplandor, i podíem fer el pla de rodatge en funció de la meteorologia, cosa que normalment no pots fer. Vam triar Formigal perquè és el poble d'Espanya on neva més.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.