cultura

Encís i malenconia

Un inspirat Woody Allen inaugura el Festival de Canes amb ‘Café Society', un film ambientat als últims anys trenta en què es contrasta Los Angeles i Nova York

És un film molt pertinent per obrir un festival perquè reivindica la memòria del cinema

Canes va encetar ahir la 64a edició del seu festival en un dia gris i amb la ciutat sota vigilància, amb unes fortes mesures de seguretat perceptibles, però la pel·lícula inaugural va aportar encant a la jornada. Un encant, en tot cas transit per la malenconia del desacord entre la vida desitjada i la vida possible: el seu protagonista aconsegueix triomfar socialment, però sembla condemnat a la recança per un amor que se li escapa. Havent-hi dut l'any passat Irrational man, un film en la seva línia més punyent i nihilista, l'incombustible Woody Allen opta novament per remetre al món de l'espectacle (en aquest cas, el del cinema representat per Hollywood, però també el d'un club nocturn) com a marc i metàfora de l'experiència humana basada en il·lusions que estan destinades a perdre's.

En tot cas, a més de tenir encant, Café Society és una pel·lícula molt pertinent per inaugurar un festival perquè transporta una memòria del cinema amb les seves múltiples referències a actors i pel·lícules. Una memòria que, per cert, també sembla destinada a perdre's.

A part del desacord entre el desig i la realitat, hi ha altres elements de l'univers de Woody Allen que es poden reconèixer a Café Society, un film amb el qual (a excepció de Parker Posey) pràcticament renova el seus actors: Steve Carell, Jesse Eisensberg i l'emergent Kristen Stewart, que també serà present a Canes amb Personal shopper, d'Olivier Assayas. Elements com ara la pertinença al món jueu, la confusió sentimental o l'ambigüitat moral d'algunes decisions o d'alguns negocis, en aquest cas el d'un club nocturn sustentat en una activitat de gàngsters. També hi ha el contrast entre la costa est i l'oest o, més concretament, entre Nova York i ciutats californianes. Un contrast present a Annie Hall (on el personatge que interpreta Allen visita Los Angeles, que considera tan superficial que vol retornar immediatament a Nova York) i a Blue Jasmine, on Cate Blanchett passa de l'alta societat de Nova York a una barriada popular de San Francisco.

Nova York i Los Angeles

A Café Society, Allen fa que un jove jueu novaiorquès (Eisensberg) vagi a Los Angeles amb la idea de provar-hi fortuna amb l'ajuda d'un seu oncle (Carell) que s'ha convertit en un agent d'estrelles. Allà es troba sol i estranyat: s'adona dels vincles amb la seva ciutat un cop n'ha marxat. Tanmateix, coneix una jove (Stewart) de la qual s'enamora. Però ella, que li confessa que l'avorreix la superficialitat de Hollywood, té un secret. El jove retorna a Nova York, on viu el triomf i la recança. Amb subtrames, lligades a la família jueva del protagonista, Allen desenvolupa seriosament una comèdia sentimental i existencial. Ho fa amb un admirable sentit narratiu, pel que fa al ritme i la capacitat de síntesi, i una fotografia càlida del mestre Vittorio Storaro, que feia uns quants anys que no participava en un film.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda