torna-la a posar, sam
Bernat Salvà
El cim del ‘western'
‘Centaures del desert' reflecteix l'ànima humana amb les seves llums i ombres
No s'ha de confondre l'actor amb el personatge, ni els papers oblidables amb la ineptitud o la manca de talent: John Wayne era un dels més grans, ho va demostrar en moltes ocasions, sobretot de la mà del director John Ford. Era un home d'idees conservadores, però va ser capaç d'afrontar personatges contradictoris, que qüestionaven els seus propis ideals, com l'antiheroi Ethan de Centaures del desert (The searchers). I el va fer seu fins al punt de posar al seu fill el nom del personatge. Wayne i Ford van fer el cim de les seves carreres –o un d'ells– amb aquesta pel·lícula amarga, pessimista i melancòlica, que reflecteix la complexitat de l'ésser humà. “Un relat sense èpica, rodat en un canviat Monument Valley, planteja com pocs el tema del racisme i el desarrelament dels antiherois solitaris del gènere”, escriu Quim Casas, crític i escriptor cinematogràfic, a Películas clave del western (Robinbook, 2007). L'especialista en cinema Javier Coma la defineix com “l'obra màxima del western i de John Ford” a La gran caravana del western (Alianza Editorial, 1996).
L'acció se situa a Texas, l'any 1868. John Wayne interpreta Ethan Edwards, un soldat confederat que torna després d'anys de guerra civil i de tèrboles activitats com a pistoler i mercenari. Va a casa del seu germà, casat amb Martha i amb un fill i dues filles. Un grup de violents comanxes aniquila la família i s'emporta segrestades les noies, la gran de les quals troben morta al cap de poc. La petita és objecte d'una llarga recerca per part d'Ethan, juntament amb Martin Pawley (Jeffrey Hunter), germà adoptiu de la nena. Passen les estacions i els anys, però cap dels dos no renuncia a buscar la petita Debbie, que es converteix en una bella jove (Natalie Wood).
Antiheroi desarrelat i sense destí
Adaptació de la novel·la d'Alan LeMay The searchers, publicada el 1954, la pel·lícula va néixer en una època en què John Ford gaudia d'una absoluta llibertat creativa. El gener del 1955 va començar a escriure el guió amb Frank S. Nugent, que solia escriure biografies de cada personatge important, i es va rodar el mateix estiu a Monument Valley. L'Ethan és al centre de la pel·lícula. És una mena de rodamón que simbolitza la llibertat, la solitud, el desarrelament i la manca de destí. “Què empeny un home a errar pel món, a abandonar la seva llar i cavalcar sense destí?”, diu la lletra de la cançó de l'escena final.
La tragèdia, sovint només insinuada, com manaven els cànons del Hollywood dels cinquanta, s'alterna a Centaures del desert amb detalls i rituals de la vida quotidiana, tan propis de John Ford. Hi ha alguns moments còmics i pinzellades costumistes, i les escenes d'acció són més aviat escasses. No hi abunda l'èpica, tan habitual al gènere. Ethan dispara per l'esquena, maltracta el seu company Martin perquè té sang índia, o vol matar la seva neboda Debbie quan descobreix que és la dona de Scar i no vol tornar amb els seus. John Ford combina tots aquests ingredients magistralment en una història circular, amb principi i final en una simbòlica porta: l'interior és fosc i l'exterior, per on camina Ethan, és assolellat. “La porta es tanca i condemna Ethan a vagar entre els vents per tota l'eternitat”, escriu Scott Eyman, biògraf de John Ford, a Print the legend. La vida y época de John Ford (T&B). Quim Casas compara el film amb una odissea: “No hi ha tantes proves físiques per superar com els 12 treballs d'Hèrcules o les aventures d'Ulisses, però el sentit és el mateix: Ethan, un individu desarrelat i desclassat, es busca a si mateix mentre busca la seva neboda raptada pels indis.”
