Zucchero, a casa

Mentre el conseller Argimon reconeixia l’error d’haver autoritzat festivals com ara el Vida, el Cruïlla i el Canet Rock, el degà dels festivals estiuencs, el Porta Ferrada, iniciava la 59a edició amb el gran nom del cartell, el mític bluesman italià Zucchero. En declaracions al nostre diari, el músic va explicar l’estat de malenconia que ha implicat el confinament, més encara amb un disc nou, que corona una trajectòria, i amb l’anunci, si Déu vol, d’una gira el 2022 amb el seu amic Eric Clapton. L’ocasió era bona, perquè tots estem delerosos de sentir estrelles i Zucchero sempre es deixa la pell a l’escenari. Més encara assumint que el format acústic és més exigent, perquè l’electricitat sovint amaga defectes sota el soroll. Per tant, tots els ingredients, i la mateixa pulcritud del Guíxols Arena, tothom assegut i a l’aire lliure, garantia la seguretat del miler d’assistents.

Nit fresca per rebre un artista, autor d’un grapat d’èxits que no li han impedit mantenir el rigor que va demostrar de nou a l’Arena, espai ideal per defensar-se de l’epidèmia. Molts italians entre els assistents, que van picar de mans els himnes d’aquesta bèstia d’escenari, que ha tornat a la Porta Ferrada quatre anys després. No va defraudar ningú des del primer tema, a trio, mostrant el talent com a guitarrista. “Torno a casa”, va bramar amb veu de tenor trencada. La cançó nova Testa o croce va obrir el foc. Extraordinari i poètic tema que va continuar amb Il suono della domenica, del 2010, intimista i melòdic, però amb força i fonaments. Buscant l’homogeneïtat, Un soffio caldo, també del 2010, va demostrar que el grup no anava als èxits, sinó a l’essencialitat de la poesia i el poder de la música. Zucchero la va acabar xiulant com només ell ho fa. La brillant Spirito nel buio, un cant a l’amor quotidià, va apujar les revolucions amb el cantant animant el públic des del primer vers, “vaig encendre el meu esperit a les fosques”. Zucchero ens explicava com s’incendiava la nit i el vers resultava profètic en tots els sentits més enllà de la metàfora i la semblança. Entre símils, el concert avançava amb els tres músics asseguts amb les guitarres repassant els últims discos fins arribar a Wonferful life, cover del britànic Black. La veu poderosa de l’italià se sumava als dos acompanyants, els americans Kat Dyson i Doug Pettibone, amb un slide esfereïdor. Pettibone es van marcar una bona versió de C’est la vie de Chuck Berry.

Zucchero va explicar que els 150 concerts previstos s’havien quedat en una minigira acústica. Gran sort haver-la gaudit. Només per l’homenatge a Pau Donés o la versió de l’èxit dels Korgis Everybody’s Got to Learn Sometime la nit ja va ser grandiosa, amb Baila morena i Senza una donna en el tram final.