Vint anys després d’interpretar un dels treballadors en atur (Santa) de Los lunes al sol, de Fernando León de Aranoa, Javier Bardem encarna un empresari (Blanco) a El buen patrón, nou film del mateix director. Los lunes al sol és un drama social, amb què se suposa que volen respectar-se les víctimes de les reconversions industrials. Això mentre que El buen patrón es presenta com una comèdia pretesament corrosiva sobre un comportament patronal que, exercit en una ciutat de províncies, barreja un aparent paternalisme empresarial amb la manca absoluta d’escrúpols amb què tothom pot ser sacrificat en funció de la producció i de les lleis del mercat.

Del drama de Santa, doncs, a la comèdia de Blanco, propietari d’una fàbrica de balances que batalla per aparentar que la seva empresa és modèlica mentre que un treballador acomiadat vol posar-lo en evidència amb la seva protesta. Allò pervers és que, a partir de la interpretació campechana de Bardem, es crea una empatia amb l’empresari pocavergonya (convidant l’espectador a riure amb ell i no en contra) mentre que es ridiculitza el treballador acomiadat fent-lo cridar sol, davant de la fàbrica, tota mena de consignes d’una llarga lluita col·lectiva. A tal perversió s’hi ha d’afegir una sèrie de recursos provinents de la comèdia barroera: el treballador de confiança deprimit per un atac de banyes, la becària arribista que, sent d’una família amiga de l’empresari, dona joc a diàlegs amb doble intenció que no són més que acudits sexuals d’una evidència xarona. A més, començant amb una denúncia de la violència xenòfoba, el film pren una deriva cap a un racisme tan inesperat com encobert: endevinin qui ocupa el lloc de l’antic treballador de confiança.