Juan Diego, el comunista que va fer de terratinent

La fotografia que il·lustra aquest article és de l’any 1984. Amb La Croisette al fons, mostra, d’esquerra a dreta, Terele Pávez, Mario Camus, Juan Diego, Alfredo Landa i Paco Rabal, que saluda amb un barret. Evidentment, la foto es va fer a propòsit de la presentació al festival de Canes de Los santos inocentes, adaptació de la novel·la de Miguel Delibes que, ambientada a l’Extremadura rural dels anys seixanta, mostra l’explotació a què un terratinent sotmet els membres d’una família, els seus criats al cortijo: figures que representen un antagonisme social (amb una relació d’amo-esclau) i en què també s’ha vist l’encarnació de la tirania franquista i de l’opressió als pobres, tenint present que la roja Extremadura va patir una repressió ferotge.

En veure la foto, que va ser enviada per l’amic Paco a un grup de Whatsapp anomenat Chez Cannes, allò primer que vaig pensar és “Tots són morts.” Va ser enviada (i per això també es reprodueix) arran de la mort recent de Juan Diego, que era el més jove de tots i que, només uns mesos després del director Mario Camus, ha estat l’últim a traspassar. Després, vaig observar que Juan Diego és a segona fila, veient-se’n el cap entremig de Camus i de Landa. Devia ser per casualitat, però aquesta presència en un relatiu segon terme m’ha fet pensar que, en certa manera, la seva brutal interpretació a Los santos inocentes va restar una mica eclipsada per la de Landa (Paco el bajo, el criat submís) i Rabal (“l’innocent” Azarías, amb la seva Milana, bonita), que, de fet, van rebre ex aequo el premi a la millor interpretació masculina a Canes; fins i tot, per la de Terele Pávez, la soferta Régula. Al capdavall, Juan Diego va assumir la personalitat del despietat explotador señorito Iván i Camus, exercint una certa manipulació en els espectadors, fa que desitgem que Azarías el pengi d’un arbre.

S’ha parlat del fet que, sent sempre un roig que va passar per la militància al PCE, Juan Diego va encarnar amb molta credibilitat personatges als seus antípodes. Ho considerava el seu deure com a actor: fent-los creïbles, els posava en evidència. Fins i tot va interpretar Franco a Dragon Rapide, de Jaime Camino, en un dels films que va protagonitzar. Això dit perquè fa la impressió que, de fet, en pel·lícules sovint corals, el cinema va destinar-li forces papers secundaris, de què va treure profit: el còmic sense talent de Viaje a ninguna parte, l’inquisidor d’El rey pasmado, d’Imanol Uribe, l’anarconudista de París-Tumbuctú, de Berlanga. Amb la seva veu trencada, però, també va omplir la pantalla encarnant san Juan de la Cruz a La noche oscura, de Saura. I a mi m’agrada recordar-lo fent d’advocat taciturn en un film que gairebé ningú no deu recordar: De tripas, corazón, de Julio Sánchez Valdés.

Juan Diego, però, potser fonamentalment era un home de teatre, en què, el 1960, va iniciar-se a la Universitat de Sevilla amb Tot esperant Godot. He buscat una entrevista que vaig fer-li l’any 1999 mentre representava al TNC El lector por horas, de Sanchís Sinistierra. L’obra havia de dirigir-la Ricardo Franco, però no hi va ser a temps. M’ho va explicar Juan Diego dient-me que el director estava molt malalt, però que s’hi va implicar perquè volia ser a la vida fins al final: “Pensar en la mort és una manera molt angoixosa de perdre el temps.”

Es diu que, fent d’actor, també ha estat a la vida fins al final.