“El cas Millet va ser un trasbals, però també una oportunitat”

Sí. El cas Millet va ser un trasbals, però també una oportunitat per canviar i millorar moltes coses del Palau.Vam fer un esforç perquè el Palau no perdés estima, credibilitat ni confiança, i crec que ho vam aconseguir. A partir d’aquí vam recuperar allò que no s’hauria d’haver perdut mai, que és la centralitat dels cors. L’Orfeó necessita el Palau, però el Palau, si no tingués l’Orfeó, quedaria sense ànima. Aquesta és una simbiosi que amb Millet s’havia esvaït i que nosaltres vam aconseguir redreçar.

Hi havia quatre institucions, dues de les quals no s’auditaven, i això va permetre a Millet fer el que va fer. És per això que vam decidir crear una sola fundació amb els principals actors: Orfeó, mecenes i institucions públiques, i buscar un equilibri en què tots sentissin que se’ls respecta la veu. Va ser complicat, però s’ha demostrat que és un model de governança adequat que ens ha donat transparència i estabilitat.

No, mai no vaig perdre la confiança. El Palau ja havia tingut sotracs importants. Durant la guerra, per exemple, va estar tancat, amb reunions clandestines i els cantaires cantant d’amagat. Nosaltres de seguida vam donar moltes explicacions i vam treballar perquè el jutge no n’aturés l’activitat, ja que podríem haver estat un any aturats. Vam buscar en tot moment, d’altra banda, el màxim rescabalament pel Palau, i això ho vam fer amb força i decisió. Segons qui hagués estat de president potser s’hauria volgut afavorir algun partit...

D’haver salvat el Palau d’una possible davallada de la percepció que se’n tenia. Vam haver d’actuar ràpid, però ho vam fer bé. L’escorcoll del Palau va ser al juliol, i a l’octubre, al concert d’inauguració de la nova temporada, hi van venir el president de la Generalitat, el ministre, l’alcalde, tots els mecenes... Això mai no ha tornat a passar. Aquella foto va demostrar que anàvem per bon camí.

Amb Millet ja venien grans orquestres, es feia un Palau 100... Tot, però, es feia sense objectius, sense criteris, sense el fil conductor que crec que vam acabar tenint quan Joan Oller va assumir la direcció. Des d’aleshores ja no únicament venien les orquestres i prou, sinó que els demanàvem, per exemple, que col·laboressin amb l’Orfeó, així com instàvem compositors que escrivissin obres pensant expressament en l’Orfeó.

Jo vinc del món de l’empresa i es diu que la primera cosa de què s’ha de preocupar un director és pensar qui pot ser el seu successor. Això és una cosa en què he anat pensant. Jo ja no em podia tornar a presentar, la qual cosa em sembla fantàstica, i vaig preocupar-me que hi hagués un candidat que s’estimés la casa i prolongués aquests objectius de què hem anat parlant. Potser en saber que ja hi havia algú molts no van veure ja la necessitat de presentar-se. Uriach fa temps que s’ha estat preparant i s’estima el Palau.