L’explotació humana

Dins de la secció oficial competitiva més que discreta del festival de Sant Sebastià, si una pel·lícula mereix ser debatuda és Great Yarmouth/Provisional Figures, del portuguès Marco Martins: Fins a quin punt la denúncia de l’explotació humana a l’Europa actual pot diluir-se en un cert rabejament en la misèria exercida amb una potència visual incontestable? Tot i partir del testimoni de portuguesos convertits en esclavitzats en escorxadors d’aus en una població (Great Yarmouth) del comtat anglès de Norfolk, les víctimes de tal explotació (mal pagats, amuntegats en cases, desproveïts de passaport) semblen formar part d’un decorat infernal: el protagonisme recau en una turmentada traficant de persones molt ben interpretada per Beatriz Batarda.

No hi ha cap empatia a Great Yarmouth. Ni cap mostra de dignitat humana. Tampoc esperança. Aquesta mirada implacable, sense compassió, contrasta amb un film projectat també ahir dins la secció Perles: Tori et Lokita, en què dos germans de Benín són explotats a Bèlgica. Allò que passa és que els seus directors, Jean-Pierre i Luc Dardenne, sempre estan a prop dels seus personatges vulnerables i fan que no perdin la dignitat.

Exhibida també com una perla, va arribar ahir a Sant Sebastià Triangle of Sadness, amb la qual el suec Ruben Östlund va guanyar, lamentablement, la seva segona Palma d’Or a Canes: en aquest cas, un rabejament sense escrúpols i atenuants en la “merda humana” que es presenta com una crítica als privilegiats, però que exhibeix un nihilisme reaccionari segons el qual tota persona explotada pot convertir-se en despòtica si les circumstàncies fan que tingui poder. Tornant a la secció oficial, el sud-coreà Hong Sang-soo, director de culte, no sembla especialment inspirat en una nova entrega, Walk up, del seu cinema fet de variacions dins de la repetició. D’altra banda, el xilè Sebastián Leilo ha presentat una seva nova pel·lícula de producció britànica, The Wonder, que, al seu començament i tot mostrant un decorat, convida a creure en les històries. Aquella que explica és la d’una nena que, en una població irlandesa de les Midlands a mitjan segle XIX, suposadament sobreviu sense menjar des de fa mesos. La nena (d’una família ultrareligiosa i que, com pot intuir-se, amaga un secret) és objecte d’observació per part d’una infermera anglesa (Florence Pugh) contractada per un “comitè” que ha de valorar el cas. És clar que ens ho podem creure tot, però si la història està ben explicada, cosa que no passa.