L’eterna lluita de fe contra raó
El xilè Sebastián Lelio (‘Una mujer fantástica’) viatja a una Irlanda fosca del 1862 amb el film ‘El prodigio’
“Com a xilè que ha crescut en una dictadura, als anys vuitanta, en un país ultracatòlic, en un moment molt fosc de la nostra història, sentia la connexió amb aquesta novel·la.” Sebastián Lelio (Santiago de Xile, 1974) no va tenir gaires problemes per entrar en la història que relata Emma Donoghue a The wonder, ambientada en un poble remot de la Irlanda del 1862, i n’ha dirigit l’adaptació al cinema en una producció de Netflix. La pel·lícula, que es titula en castellà El prodigio , va passar pel festival de Sant Sebastià i ha arribat aquest cap de setmana als nostres cinemes. Es podrà veure per la plataforma des del 16 de novembre.
Florence Pugh (Lady MacBeth) interpreta la protagonista, una infermera anglesa turmentada pel seu passat que viatja a un poble remot d’Irlanda amb l’encàrrec de desemmascarar un engany: la filla d’uns pagesos fa mesos que no menja ni beu i es manté miraculosament sana. Fe i ciència, les creences i la raó, topen en un entorn patriarcal fanàtic, dominat per homes intransigents.
Xoc de relats
“Sense històries no som res”, diu un dels personatges del film, i El prodigio mostra un xoc entre dues històries, entre dos relats: el científic i el religiós. “No hi ha manera d’operar sense relat –explica el director a aquest diari–. El que cal preguntar-se és la qualitat i la consciència dels relats amb què estem operant. Tenim la responsabilitat ètica i política d’identificar-los, de saber quines creences i presumpcions culturals tenim. Un cop identificades, hem de decidir què fem. Per exemple, seguir pensant que la dona és propietari de l’home? O modifiquem aquesta creença?”
Sebastián Lelio subratlla que els relats i les històries donen sentit al nostre món: “La política i la ideologia són relats. Els diners són una història, la democràcia és una història, els drets humans no existeixen, són un relat que tots volem defensar, però són una invenció recent, a la qual li devem molt. I també hi ha històries perverses que porten al que està passant a l’Iran.”
“La primera connexió que vaig sentir amb aquesta novel·la –recorda el cineasta– són les dues dones al centre de la història i la seva relació, que és única. És una forma de sororitat transgeneracional que no havia vist retratada a la literatura o al cinema.”
Com un ‘western’
També el va fascinar el personatge de Lib, interpretat per Florence Pugh: “A nivell més conceptual, el viatge que fa Lib és fantàstic: una dona racionalista, que arriba en aquest poble gairebé com en un western, on ningú la vol, on creuen en aquest tipus de coses i un grup d’homes imposen la llei, i ella s’hi ha d’enfrontar.” Creu que no parla del passat: “Això no va passar només el 1862, també va passar abans, passa ara i continuarà passant mentre no canviem la història que ho permet, que podríem definir com la del patriarcat, la que considera el cos de la dona com a propietat de l’home.”Sebastián Lelio fa evidents, al principi i al final, els mecanismes de la ficció, tot mostrant els decorats i l’equip tècnic del film. “És com dir que òbviament no viatjarem al 1862, parlarem des d’aquí i avui, i és important que es digui això i que l’espectador serà sotmès als mecanismes de la ficció. I si tot va bé, creurà en la pel·lícula de manera tant fervent com els personatges creuen en els seus relats.”
