Música

Navet

GRUP DE MÚSICA

“Ens vam fer un tip d’explicar la cultura catalana al món”

Quan, molt abans de Rosalía, semblava inimaginable que un músic de Barcelona ocupés titulars en grans mitjans dels Estats Units, The Pinker Tones ja sortien a la CNN, The Washington Post i The New York Times. Potser el temps –i la falta de “reconeixent institucional”, lamenten– ha fet oblidar una mica l’impacte internacional d’Àlex Llovet i els germans Salva i Christian Rey Nagel, però quan, fa quinze anys, tocava fer inventari dels grups catalans que més ressò tenien de portes enfora, era imprescindible citar les gestes d’aquests tres barcelonins, entre les quals s’inclouen edicions discogràfiques a la Gran Bretanya i el Japó i actuacions (“molt abans que hi anés el Barça!”, diuen) en llocs tan remots com el Tatarstan. Amb una trajectòria de vint anys plena de cops de volant, The Pinker Tones es “reformulen” ara en Navet i firmen el seu primer disc en català: Tot el que no sé de nosaltres ( Kasba Music), que, demà, en el que serà el primer concert que ofereixen amb la nova marca, presentaran a La Nau de Barcelona.

Com i per quina raó neix Navet?
(Christian) El 2020 vam fer un concert a València amb Rolf & Flor [el projecte per a audiències familiars de The Pinker Tones] i el trajecte amb furgoneta va servir per parlar de moltes coses que, amb la pandèmia, havien quedat en un calaix. Ens vam preguntar bàsicament si ens veia de gust fer un altre disc i la conclusió va ser que un disc com a Pinker Tones, la majoria de nosaltres, no el vèiem gaire. L’Àlex [Llovet], en un exercici admirable d’honestedat, va dir que això de fer discos i anar de gira ja ho havia fet tota la vida i que, en tot cas, li agradaria tenir un altre paper, que va acabar sent el de lletrista. En Salva i jo, en canvi, estàvem en una mateixa sintonia i vam decidir que, per al nou projecte, l’un produiria i l’altre compondria. (Salva) Navet és una reformulació del que són, o eren, els Pinker Tones. Som exactament el mateix equip, però hem reordenat el sistema de feina. Fa vint anys que treballem junts, hem explorat uns quants camins, i un dels que ens faltaven era fer un disc català, la qual cosa, però, vam creure que mereixia un nou nom per fer-se realitat.
Moltes bandes de la seva generació el van fer molt abans, aquest pas d’abandonar l’anglès i cantar en català o en castellà.
(Cristian) Sí, però nosaltres som mig alemanys i tenim un anglès bastant raonable, de manera que, amb Pinker Tones, això va colar bastant [riu]. En tot cas, el rock català dels anys noranta, per a nosaltres, no va ser un referent. Hi era, però no el seguíem, potser perquè el pare, a casa, tenia una gran col·lecció de discos dels seixanta i setanta, que és el que escoltàvem. Des de fa un temps, però, tenim una escena de música en català consolidada en què passen coses interessants i coses que potser no ens interpel·len tant, però que igualment em semblen collonudes. És evident que, en català, s’està fent música molt ben feta que ajuda a crear un imaginari. (Salva) I, en aquest ecosistema, ens hi sentim força més còmodes, és clar! Quan estàvem treballant en el primer disc de Pinker Tones, recordo que va venir a casa David Carabén amb una de les primeres maquetes de Mishima. Hi havia dues cançons en anglès, una en castellà i una en català. Les primeres... bé, sí, guai, però quan va arribar la que era en català vaig deixar de sentir música per començar a escoltar-la. Era aquella la cançó amb què més va aconseguir arribar! Tots, crec, hem viscut aquest procés, però en diferents moments vitals. Nosaltres hem perdut el pare i la mare en pocs anys i la urgència de voler explicar una sèrie de coses i fer un disc honest i transparent explica en bona part que hagi estat ara el moment de fer un disc en català.
En el disc hi ha moments que recorden grans dinosaures del rock dels anys setanta...
Sí, forma part d’un mateix exercici d’introspecció, que ens va dur a una introspecció musical i a tornar escoltar discos de la nostra infància, com ara els de Pink Floyd o Supertramp.
I hi té molta presència l’ukelele, instrument del qual Salva Rey, amb la publicació també d’alguns llibres, ha acabat sent un estudiós de volada internacional.
La part que es coneix de l’ukelele és una punteta de l’iceberg. Té un món ocult fascinant i és, sens dubte, un dels objectes més influents en la cultura popular del segle XX. En podríem estar parlant tot el matí, de la importància de l’ukelele!
Com valoren, amb el pas dels anys, l’aventura amb Pinker Tones?
(Salva) Vam tenir encerts, hòsties sonades... En tot cas, ens vam fer un tip d’explicar la cultura catalana al món. Recordo estar una bona estona, per exemple, explicant el concepte de “seny i rauxa” a The New York Times. I què era el surrealisme a Catalunya i les particularitats de l’Empordà! Vam ser dels primers de la nostra generació a obrir una porta al mercat americà, actuant, per exemple, al South by Southwest abans que la SGAE o altres institucions hi enviessin delegacions. Però, si bé el reconeixement de les institucions no l’hem tingut mai, sí que hem tingut el de moltes bandes: el baixista de Manel, per exemple, ens va dir que amb un grup seu feia versions dels Pinker Tones. I l’Adri de La Pegatina, que, al principi, abans de prendre una decisió important, sempre es preguntaven què farien, davant aquesta situació, els Pinker Tones!


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda