Música

PAU VALLVÉ

MÚSIC

“El que sempre he volgut és viure de la música, no ser famós”

Si jo, l’any 1995, en l’era del rock català, em trobés en el punt en què em trobo ara, podria estar vivint molt bé de la música. És fort
Ja no ens podem permetre el sarcasme i criticar-ho tot de tothom.És més valent atrevir-se a sumar en alguna cosa

Pau Vallvé ens atén, com és habitual sempre que parla amb aquest diari, a la plaça Rovira i Trias de Gràcia, base d’operacions d’una carrera construïda amb admirable independència (res, per exemple, de codis de barres en els seus discos) que inclou ja divuit referències discogràfiques. El seu últim disc s’anomena :) i l’està presentant en una gira que, dissabte, va començar a Girona i que, avui i demà, amb entrades exhaurides, el durà al Teatre de l’Aliança del Poblenou.

El disc acaba amb el missatge d’una dona que recomana cuidar-se molt, no treballar i, sobretot, passar-ho bé. Era, en definitiva, el resum del que havia volgut dir en les onze cançons que el componen?
Sí, és un d’aquells àudios que et deixen les mares... És curiós, perquè vaig estar tot el mes de gener, quan havia acabat la gira anterior, rumiant què volia fer i com enfocar-ho. Sabia, sobretot, que havia de parlar de les cures i tenir una mirada força més plural. I, enmig de tot això, ma mare em va fer un WhatsApp que resumia molt bé tot el que volia expressar. Li vaig dir: “Ostres, mare, ho sento... però això hauré de posar-ho en el disc!” El que no sap encara és que també ho farem sonar als concerts [riu].
“Això és un cant a l’hedonisme”, canta a ‘Endavant’, l’última cançó. Parla del “primer ball postcovid i l’últim precol·lapse”...
Jo sempre faig discos sobre el que em passa i, en l’anterior, el que em passava era que estava en un soterrani confinat. El següent pas era poder tornar a pensar com tornar a relacionar-nos. No parlo, però, d’un hedonisme irresponsable, sinó d’un hedonisme postpandèmic. El disc, d’altra banda, connecta també amb aquesta incertesa generacional amb què ens trobem, que és el que fa que parli de “precol·lapse”. Volia entrelligar, doncs, aquestes dues imatges. La d’un primer ball, ara que ens deixen, però també en l’ultim abans que tot se’n vagi a la merda. És com dir: “Això, nois, no pinta gens bé, però, com a mínim, ara, passem-nos-ho bé i cuidem-nos.”
Fa la impressió que, aquesta vegada, el “nosaltres” preval una mica més que el “jo”...
M’ha sortit sol. I suposo que és fruit del fet que, després del confinament, va ser possible tornar a parlar en col·lectiu. En tot cas no hi penso gaire, quan componc. Normalment veig el que he escrit i és a partir d’aleshores quan m’adono de què tracta cada disc.
La primera cançó, ‘Això ja està’, la canta envoltada de familiars i amics.
Tot el disc té aquestes capes de gent, de fet. Els discos sempre me’ls gravo tot sol. Són com una mena de joc, i cada dos anys m’agrada aïllar-me i anar a fer-los, que és el que més m’agrada, fins i tot més que actuar. Aquesta vegada, ja fos per la temàtica, la sonoritat o l’estil, quedava molt fred, si el feia tot sol. Des de bon principi tenia clar que hauria d’afegir-hi penya i una mica de brutícia, així que, tan bon punt el vaig tenir acabat, al maig, vaig reunir tots aquells amics i familiars que s’havien estat preguntant què havia estat fent els darrers mesos, i, coincidint amb un dinar d’aniversari, me’ls vaig endur a una masia. Els vaig posar auriculars per escoltar el que havia estat gravant, vaig instal·lar un micro i els vaig dir que, reaccionessin com reaccionessin, sonarien en el disc.
Més que en una masia sembla, però, que estiguin al Brasil.
Durant el desconfinament em va tornar a agafar molt per la samba de roda, que és aquesta variant de la samba tocada al carrer en què, més que el so, preval l’actitud. M’agradava aquesta sensació col·lectiva de bon rotllo i fer les coses en plural.
Té uns quants aires brasilers, aquest treball.
És, bàsicament, el que he més he escoltat aquests últims dos anys, tot i que en Estanislau Verdet [l’àlter ego humorístic de Vallvé, amb el qual va gravar dos discos els anys 2006 i 2008] ja hi havia bastanta samba, de fet!
Es proposa, d’altra banda, desmitificar unes quantes coses, en aquest recull. Una, per exemple, és la idea de triomf.
En el triomf com a objectiu, em refereixo. Si fas coses que et surten bé i et va bé la vida, magnífic! Però noto sovint que l’èxit es converteix en l’objectiu d’allò que fas, no en la conseqüència. Si fas el que fas per voler triomfar... malament rai! Sento que, en la nostra professió, el nostre paper no ha de ser el de protagonistes. Si jo, com a oient, sento una cançó pel carrer, no crec que el més important sigui qui és qui la canta, sinó com aquella cançó m’ajuda a entendre’m millor o em fa oblidar els problemes de la vida o, senzillament, m’ho fa passar bé. El cantant, al capdavall, no hi pinta res. I m’adono que, últimament, tot s’esta enfocant al fet que tu, com a oient, siguis el segon i que la cançó no deixi gens d’espai a qui l’escolta.
Ha canviat, amb el pas dels anys, la seva idea d’èxit?
No. He tingut sort d’estar envoltat de gent que m’ha fet sempre tocar de peus a terra i, això, ho he tingut molt clar. Quan Estanislau Verdet va començar a petar-ho, per exemple, el vaig matar. Sempre m’he autoboicotejat força, de fet, perquè jo, el que sempre he volgut, és viure de la música, no pas per ser famós. Si et volen per a un anunci però, en aquest anunci, la música que fas no hi pinta res...
Què en pensa, d’‘Eufòria’, el concurs de TV3?
És entreteniment, es tele. I si serveix perquè gent d’aquí reconnecti amb la música feta a Catalunya i en català, perfecte. Ara bé, no ens flipem, tampoc...
Més coses “sobrevalorades”, segons Pau Vallvé: tocar peus de terra.
Sí, però abans d’entrar-hi: són coses que em dic a mi mateix, eh? No és que ara vingui Pau Vallvé des d’un pedestal a fer cap sermó a ningú. Quan trec un disc, però, jo soc qui més l’escolta, ja que em passo dos anys presentant-lo en concerts, i em disc coses que, d’alguna manera, necessito sentir. Hi ha un munt de valors que t’adones racionalment que no estan bé però que tenim absolutament inculcats, com si Disney ens els hagués ficat a dins de ben petits. Jo, per exemple, m’adono que tinc un problema seriós amb no ser productiu, amb perdre el temps. Em sento molt malament, quan ho faig, i no hauria de ser així. El que hem de ser és feliços. I això de “tocar de peus de terra”... quin problema hi ha, a fer volar coloms una estoneta?
També assenyala la nostàlgia. I això que, la nostàlgia, en les seves cançons, ha estat un tema recurrent.
És que la nostàlgia, quan ets jove i tens una vida al davant, surt de franc! Però, és clar, quan ets gran comença a fer mal...
Hi una tema enfadat, ‘Llevar-nos cada matí’, en què proclama: “Els putos tertulians són el pitjor.”
Té un enfoc millennial. Enumero els fronts en què la nostra generació, crec, està pringant. No saps ja on agafar-te i, quan encens la tele, només fas que trobar-te tertulians boomers dient que som una generació de vidre i que no fem res més que queixar-nos. Només ens faltava això...
És el primer disc que fa havent complert ja 40 anys. Ha tingut cap crisi?
Hi ha una cançó, El més difícil que he fet mai, que en parla. Sempre se’ns ha venut que ho post fer tot: ser aventurer, però a la vegada tenir carrera, i una família, i una gran afició, i viatjar… Arriba un punt, però, que en fas 40 i dius: “O començo a triar o no seré res.” Tenia ganes de fer una cançó sana dels 40, que són un moment de dubtes en què t’agafen pors i et fas moltes preguntes, però en què cal saber renunciar a coses per tal de poder avançar. És un procés més, però. No passa res.
Carrega contra el sarcasme, a ‘En positiu millor’. I venint d’algú que, temps enrere, va donar vida a Estanislau Verdet, no deixa de sobtar.
Es un disc que em recorda les coses que crec que haig de canviar. I una és que, passi el que passi, sempre estem criticant, rajant… Com si tots ho sabéssim fer tot millor! Estem en un moment en què ja no ens podem permetre el sarcasme i criticar-ho tot de tothom. Sembla que fer-ho ens faci superintel·ligents, interessants i ens demostri tenir un gran criteri, però crec que és força més valent atrevir-se a sumar en alguna cosa. No ser, en resum, tan antitot i, en canvi, prendre partit en alguna cosa
Les xarxes socials ho potencien?
Són només un reflex del que pensem. Crec que, això, hem de començar a frenar-ho perquè no ens porta enlloc. L’única cosa que s’aconsegueix és que gent que vol fer coses no s’atreveixi a fer-les per si la critiquen. Els antitot, ja veiem com acaben. Només cal mirar Trump, Bolsonaro o el que ha passat a Itàlia.
Té 41 anys però, sumant tots els seus projectes, ja ha fet 18 discos.
I sort que quan vaig fer els primers no hi havia encara Spotify, perquè fliparíem! [riu] Tot, però, és tan precari que, per molt que hagis fet divuit discos, encara pots estar patint per si l’any que ve et fan fora del pis...
Quines són les conseqüències de la precarietat, en l’àmbit musical?
Bé, jo em sento afortunat i tinc realment molta sort. Però penses: si jo, que soc dels pocs que els està anant bé i dels pocs que, en no haver-hi ningú pel mig que s’emporti el 85% del que genero, es queden el 100% dels drets, estic en una posició en què, si m’anés malament la gira, hauria de buscar-me una altra feina, com deu estar la gent que no té aquesta sort? Si jo, l’any 1995, en l’era del rock català, em trobés en el punt en què em trobo ara, estic convençut que podria estar vivint molt bé de la música. És fort.
Què ha passat perquè no sigui així?
No ho sé, però no crec que sigui només cosa de la música. És la precarietat general d’un sistema que agonitza i colla cada vegada més per veure fins on pot arribar. I, quan finalment peti, fliparem. Intento, davant això, però, no caure en el discurs aquell de “ai, els músics, que n’estem de malament...” perquè en són molts, els que n’estan, de malament!

En defensa del “no-estil”

Tot i que, a : ), el seu nou disc, hi sona molta samba, Pau Vallvé reivindica el “no-estil”, que és l’opció de no cenyir-se a un estil tancat. “A mi m’agrada molta música i sempre m’ha costat dir moltíssim «jo soc tal»”, explica el músic barceloní, que va començar, de manera sorprenentment precoç, amb grups de metal (“aviat tindreu notícies”, revela somrient); després, de jazz, i, ja en la pell d’Estanislau Verdet, el seu recordat àlter ego humorístic, assimilant l’eclecticisme com a bandera. “Entenc la música com una eina”, assenyala. “És un valor més que afegeixes al discurs”. Dos discos de vinil s’entreveuen en la fotografia d’ell al menjador de casa que hi ha en el llibret del nou disc: Lift your skinny fists like antennas to heaven de Godspeed You! Black Emperor i Is this the life we really want? de Roger Waters. “Dos discassos, però no és res pensat!”, assenyala. “Són, de debò, els que tenia en aquell moment a casa!”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona