Llort es posa en la pell d’‘Un assassí’ que fa cinc dècades que mata per vocació

Hi ha qui neix per ser músic, mecànic de motos, venedor al detall, físic nuclear, cuiner, polític, pintor de parets o de mones… El protagonista d’aquesta història ja tenia la capacitat i necessitat de matar des de la fase unicel·lular. Matar de manera creativa i natural, sense penediment. Una pulsió fosca però vital que l’ha sabuda reconduir a l’àmbit professional, endinsant-se en el complex i perillós món dels assassins a sou. Es diu Aquil·les Sunyer i és el protagonista de la nova novel·la de Lluís Llort (1966), que porta per títol, sec i contundent com el personatge, Un assassí (Crims.cat/Clandestina).

Llort, periodista amb una llarga trajectòria que ja porta escrites catorze novel·les que negregen, sempre que es posa a escriure ficció li agrada tractar i aprofundir en la part més fosca de la condició humana. En aquesta obra fins al punt de posar-se en la pell d’un criminal sense escrúpols, normal i corrent, en el sentit que podria ben bé ser el teu veí o familiar, un ésser camaleònic que sap camuflar-se en la nostra societat per tal de poder satisfer el seu únic motor d’existència. I d’això en sap un niu.

Amb l’última pel·lícula de David Fincher, la minimalista The Killer (L’assassí), no només coincideixen amb el títol –pura casualitat, no cal dir-ho–, sinó amb la voluntat d’humanitzar el monstre: en el film, el personatge interpretat per Michael Fassbender també és un assassí a sou impecable i implacable, però en aquest cas no sabem si disfruta tant sent-ho, tot i que sí que ens revela al llarg del metratge els manaments de la seva fèrria ètica professional i homicida. La voluntat de Llort és una altra: qüestionar volgudament el concepte de normalitat.

La novel·la és un recorregut vital (al llarg de 51 anys, del 1974 al 2025), amb pinzellades d’alguns esdeveniments reals, coetanis de la vida del protagonista. Un home que ha aconseguit el seu objectiu fent-se periodista de successos, una feina que li servirà per conèixer policies i, amb sort, poder escapar d’ells anant sempre un o dos passos més avançat...

Els capítols d’aparença independent estan marcats per salts temporals i el·lipsis, amb canvis de to i amb l’habitual humor negre de l’autor, que no fan res més que oferir paletes de color al retrat que es fa de l’assassí. Un personatge, com bé reconeix Llort, que s’ha esbossat seguint l’esquema del que es fa habitualment amb un superheroi, en el sentit que també ell ha de mantenir l’anonimat i en secret el seu art (matar en el seu cas) i acceptar que mai podrà mantenir una relació de parella, diguem-ne, normal.

Pel que fa als referents, esmenta Dexter, el protagonista d’aquella sèrie protagonitzada per un estimat forense que de nit es vesteix de justicier per aplacar les seves ànsies innates de matar (“l’Aquil·les només ho fa a estones”, remarca) i, és clar, el Jean-Baptiste Grenouille d’El perfum. Quant a l’humor amb què salpebra el relat, destaca tot un clàssic de la comèdia negra, com és Arsènic per compassió, en què es mata amb un cert “bon rotllo” o una “bona intenció”. També té una certa relació amb Frankenstein, com a obra fonamental de la humanització del monstre, “el personatge diferent amb més instints espontanis i atàvics que no pas intencions preconcebudes”.

Un assassí és una obra que atrapa el lector des de la primera línia fins a l’última, una novel·la que s’adiu com anell al dit a la col·lecció de novel·la criminal Crims.cat i a la nòmina d’autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar “el simple art de matar”.