Aparadors efímers

No fa pas gaire setmanes que el Diari de Girona posava fi a una llarga i rendible col·laboració amb Montserrat Juvanteny, una de les periodistes més veteranes i amb més recorregut del món de la cobla i de la sardana, al·legant arguments d'ajustos laborals. La crisi dóna cobertura, sense dret a rèplica, a justificacions d'aquesta mena, i en aquest cas el resultat ha estat que la vella capçalera gironina ha fet desaparèixer una de les veus públiques més prestigioses d'aquest àmbit. Ara la història s'ha reproduït a ponent amb l'anunci que el diari Segre renunciava a la col·laboració d'Albert Font-Tarrés, un dels periodistes del sector amb més projecció i professionalitat. En aparença, la relació s'ha trencat per desavinences tècniques, però el fet és que el rotatiu lleidatà també renuncia al criteri i a l'experiència.

L'estancament no ha servit mai de gran ajuda en cap àrea de la vida, i el canvi s'ha de percebre sempre com una font de vitalitat i de rejoveniment de les idees. Una prova d'això és aquest mateix espai, signat al llarg de la seva prou dilatada història per informadors d'opinió més que contrastada com Josep Ventura, Lluís Subirana, Jaume Nonell i Ignasi Pinyol. Tot comença en algun moment i, en algun altre, tot s'acaba. Però més enllà d'aquesta lògica vital, es fa estrany que en els àmbits decisius es tinguin tan poc presents els fonaments que totes aquestes veus han forjat amb la seva tasca, especialment valuosos en un camp en què massa freqüentment es troba a faltar una voluntat decidida per a la divulgació. Els canvis i els relleus no són preocupants en si mateixos, però sí que és preocupant la manca d'una voluntat d'evolució real. Malauradament, els exemples que arriben de Girona i Lleida refermen aquesta opinió, potser subjectiva, però fonamentada.