La mare coredemptora

Al principi d'aquest colpidor i bell espectacle, Lídia Pujol dóna la clau quan recrea una conversa en què Jesús recorda a Maria la seva missió redemptora. I la mare li contesta que, si ella no li hagués donat la vida i l'aliment, aquesta missió no hauria estat possible. “Com t'hauries presentat davant dels homes? Com un esperit?”, afegeix la dona, que reclama també el seu paper en la missió del fill i ser, per tant, “coredemptora”. No tot és tan místic en aquest espectacle concebut originàriament per a esglésies i altres espais monumentals, amb el títol La cerimònia de la llum, que ara arriba als teatres amb el nom d'Elogi d'ombra. La relació entre mare i fill assoleix nivells més quotidians, però no menys poètics, en una sèrie de cançons de bressol d'origen divers –una jueva sefardita, una altra àrab: la infància és l'únic territori comú, el paradís perdut– que s'intercalen amb fragments del Llibre Vermell de Montserrat, reforçant així l'equilibri entre humanitat i divinitat, a la recerca del misteri de la vida i, per extensió, de la mort. Sense grans efectismes, només amb la presència blanca i etèria i les veus imponents de Lídia Pujol i Mohamed Bout Ayoub, amb set músics excel·lents al darrera i algunes projeccions, s'aconsegueix crear un clima màgic i misteriós. La mare coredemptora rep també la seva pròpia corona d'espines en aquesta cerimònia laica construïda amb melodies ancestrals, de vegades distorsionades en clau gairebé de free jazz o noise medieval. Agosarat? Sí, i brillant.