La ciutat dels pistolers

A la Fira de Frankfurt del 2007 –aquella en què la cultura catalana va ser la convidada–, un amic seu va dir a Andreu Martín: “Has de fer la gran novel·la policíaca sobre Barcelona.” De grans –tant en el sentit literal com en el figurat– novel·les barcelonines ja n'hi ha unes quantes –Vida privada, La ciutat dels prodigis, L'ombra del vent–, però l'ambiciosa Cabaret Pompeya (653 pàgines) suposa no només l'enèsima confirmació de l'enorme vàlua narrativa del seu autor, sinó també la possibilitat de parlar, efectivament, de “gran novel·la”.

Costa entrar-hi. El joc a diversos temps que Martín planteja des de bon inici és exigent amb el lector. No resulta pas fàcil equilibrar els nivells de comprensió, l'accessibilitat immediata a allò que s'explica. Fins al cap de ben bé 60 o 70 pàgines un no s'ha acostumat al lliscar de les planes. Transita el llibre per un període apassionant, el pistolerisme barceloní de les dues primeres dècades del segle XX. És admirable l'ingent treball de documentació que s'endevina sota cada un dels personatges i les localitzacions d'aquesta novel·la exhaustiva i densa però també molt trepidant. Concebut com si d'un relat d'aventures es tractés, o una variant del gènere negre que sempre ha ocupat l'autor, Cabaret Pompeya parla de l'odissea de tres amics, tres individus inconformistes i temeraris que s'atreveixen a viure la vida al màxim, desafiant l'estretor de les estructures que els acullen. I Martín no els descriu d'un sol traç, evita la pesantor del políticament correcte i planteja totes les seves contradiccions i costats foscos. Si bé en alguns trams es detecten rampells historiogràfics que denoten certa convencionalitat, la nota dominant no és pas l'enumeració a mode de catàleg de grans moments i personatges reals, sinó que aquests es fonen amb la capacitat fabuladora d'Andreu Martín per donar forma a una argamassa homogènia i consistent. Molts abans s'han sentit fascinants pel període històric evocat en aquest llibre, molts han contribuït a la mitificació del que aquí s'explica, inclús a l'emmirallament heroic dels seus protagonistes. També a Cabaret Pompeya hi és aquesta mirada d'admiració, però no és bavosa ni arbitrària, ans al contrari, resta sempre al servei d'una idea literària, no pas per hipotecar-la sinó per fer-la gran.