L'amigueta de Tagore

Llegeixin, creguin-me, aquesta novel·la admirable, història de formació i de desengany amorós, de descobertes fondes i de consciència de la nostra migradesa! Fins i tot en els seus defectes formals i en el cert excés retòric de la passió descrita (que de vegades els semblarà un pèl enganxosa, com si llegissin algun d'aquells contes d'amor, càndids i bonics, de Hesse), fins i tot llavors resulta molt suggeridora. “Nosaltres mai podrem ser l'un de l'altra”, escriu el protagonista, el jove Allan, que ha viatjat a Calcuta per treballar en la construcció del ferrocarril. L'ha acollit la família de l'enginyer natiu Narendra Sen, el pare de la noia, de la Maitreyi, “criatura dolcíssima que fores”. La noia té setze anys, i escriu poemes sota la protecció i el consell del vell Rabindranath Tagore, que ja ha obtingut fama internacional (i de qui la mossa té un plec de versos i un rínxol dels seus cabells blancs, i amb qui ha mantingut una relació equívoca). “M'atreia de la Maitreyi: el seu tarannà irracional, la seva bàrbara virginitat i, per sobre de tot, la fascinació que exercia sobre meu.”

Allan escriu un diari sobre l'ardorosa passió que viu amb la noia. Aquest és un dels elements que, en la seva relativa desorganització estructural (de cop, apareix el diari; al cap d'unes pàgines, desapareix per sempre més), dota de gruix Maitreyi: el relat, que hem de suposar que el protagonista escriu un temps després, sovint esmena la plana al diari, com si el primer insinués que la manca de distància del segon provoca una visió (una mica) enganyosa dels fets. Al començament, la família sembla que vulgui enredar el jove francès amb la primogènita: l'introdueixen a casa seva sense reserves. El noi no se sent gaire captivat per una noia que respon a un patró de bellesa tan diferent del que, fins aleshores, ha cregut universal. Però les coses canvien, i canvien, sovint, radicalment: “No té una bellesa corrent; es troba més enllà de qualsevol cànon i esdevé expressiva fins a la revolta i encisadora en el sentit màgic del mot.”

A partir d'aquí, la novel·la explica les dificultats dels amants per trobar un espai propici a la seva intimitat, la relació amb els altres, els esculls culturals i religiosos que faran que aquest amor sigui, segurament, solidari dels amors d'Abelard i Eloïsa o Tristany i Isolda. En un passatge molt delicat, ell li pregunta a Maitreyi pels seus amors anteriors. I la noia, panteista convençuda, li respon que va estimar durant una època un arbre, i que cada dia l'abraçava uns quants minuts! Hi ha la indissimulada sensualitat de la noia, que refrega els seus peus nus contra el panxell de la cama d'algun amic per demostrar-li benvolença, cosa que engeloseix de mala manera Allan. La gelosia rep un tractament literari de primer ordre.

Eliade refereix, en aquest seu relat d'iniciació a l'amor i a la vida, la complexitat de la relació amb l'altre (i molt més si aquest altre prové d'una tradició tan diferent de l'occidental). “Llavors vaig entendre que a l'ànima res no és etern, que n'hi ha prou amb un sol gest per anul·lar la confiança més cega, que l'ofrena més sincera mai no és prova de res, perquè fins i tot la sinceritat es pot oferir a un altre o a uns altres.” Més endavant, el jove protagonista es pregunta: “I si resultava que tota la vida no era sinó el mateix tipus de farsa...?” La passió no cedeix, l'amor no s'acaba. Però els amants han estat dramàticament descompartits. Comença la vida conscient. Vindran dies nous i altres noies. Però ja no seran com els dies viscuts amb ella, ni cap dona no serà mai com la Maitreyi.