Els mons perduts

Vegamián era un dels pobles del municipi de Boñar, a la Muntanya Oriental de Lleó, que el dia 23 de juny del 1969 va quedar negat per les aigües del pantà del Porma, junt amb Lodares, Armada, Campillo, Quintanilla i Ferreras. Com pot acabar, així de sobte, la història d'un poble? La història d'un poble no és cosa de quatre dies ni d'uns lligalls i unes quantes fotografies esgrogueïdes, no és cosa que es pugui recollir en capses de cartró i carregar en furgonetes i emportar-s'ho a qualsevol altre indret muntanya amunt on l'aigua no hi arribarà. La història d'un poble són vides, cases, corrals i eres tenyides per una espessa capa d'anys i circumstàncies. Són relats que es llegeixen a les pedres, als carrerons i a les teulades. Són els éssers humans que hi habiten i els fantasmes dels seus avantpassats. Quan un poble desapareix així de sobte, sota les aigües d'un pantà o el picó d'una excavadora modernitzadora, la resta de la humanitat som més pobres, més ignorants, més dèbils.

Julio Llamazares va néixer a Vegamián i, tot i que va estudiar lleis, es va dedicar aviat a escriure, precisament, per intentar salvar el que es pogués de la memòria del seu poble inundat quan ell era un adolescent. A la seva obra hi ha unes quantes pàgines essencials per entendre la lluita per la subsistència de la memòria col·lectiva dels condemnats a desaparèixer. El monòleg del darrer habitant d'Ainiella a La lluvia amarilla (Seix Barral) n'és el cas més clar, però és a Trás-os-Montes (Alfaguara) on la prosa profunda, lírica i crua de Llamazares, com una pedra al camí, es desplega amb la perspectiva i dimensió infinites que requereix el relat d'un territori que s'extingeix enmig de la indiferència del món.

La regió portuguesa de Trás-os-Montes és un territori eixut, pedregós i molt pobre, potser tan pobre que els buròcrates de Brussel·les no saben ni on para. No sé que serà d'ell ara que tots plegats som candidats a ser nous pobres. Potser buscaran una fórmula per fer-lo desaparèixer de la història com van fer amb Vegamián.

Però el que no podran eradicar és allò que d'immensament ric té aquesta terra banyada pel Douro i encaixada entre Galícia i Lleó: la seva gent. Potser un dia la gent de tants llocs del món prests a desaparèixer aixecaran la veu i Trás-os-Montes i Vegamián tornaran a existir. Julio Llamazares serà el relator d'aquell dia, perquè a cada memòria hi ha un paisatge humà.