Estornicar?

Les fredorades ens refreden i un dels primers símptomes d'aquesta disminució tèrmica són els esternuts. Quan esternudem sabem que vindran mal dades. Els creients ens encomanen a Jesús. Els ateus ens desitgen salut. Però no tots els catalanoparlants esternudem de la mateixa manera. A Cassà de la Selva, per exemple, fan estornics. El verb estornicar també és proper al llatí sternutare. D'altres variants són l'estornut, l'esternuc, o l'estuforn, però al capdavall l'esclat de microbis és el mateix. Ara bé, aquest sternutu llatí no n'és l'única font. Les parles balears en prescindeixen tot acollint-se a una tradició onomatopeica. Molts balears, quan es refreden, fan atxims i atxems, i encara n'hi ha que fan oïssos. L'exemple que ens ofereix l'Alcover-Moll per il·lustrar aquesta variant illenca és sensacional: “Moltes tossines, cadarns, rugays, refredats, oïssos...” Això només ho superen a Osona, la Garrotxa i alguns indrets del Maresme. Allà, en comptes d'esternuts, estornics, oïssos o atxims, fan eixavuiros (o etxavuiros o buiros). Eixavuirar és una manera poètica d'esternudar, entre altres coses perquè Coromines el fa derivar del llatí auguri, per la creença popular del valor profètic dels esternuts. Estorniquem, estorniquem, que el món s'acaba.