‘Amor captiu'

Sense gestos grandiloqüents però amb una tenacitat i un aplom encomiables, Gabriel Janer Manila signa una trajectòria no sols prolífica i polièdrica sinó insubornablement personal en totes i cadascuna de les seves facetes: com a novel·lista, narrador, autor de literatura infantil i juvenil, assagista i periodista, ha excel·lit i construït una veu identificable en aquest gran concert de les lletres catalanes contemporànies. Quan el llegim de seguida el reconeixem: li reconeixem la veu, el to, la factura, la pulcritud i l'elegància, i alhora l'ambició, el gust barroc, els recursos inexhauribles, però encara més l'alegria creativa que respiren i traspuen les seves obres.

Per bé que sempre cal fer un cas relatiu de les declaracions dels mateixos autors –els autèntics narradors mai no són del tot amos de la seva obra–, tot apunta que amb Amor captiu (Columna, 2012) Gabriel Janer Manila dóna per tancat un cicle començat fa vint anys amb Paradís d'orquídies i format en l'endemig per Lluna creixent vora el Tàmesi, La vida, tan obscura, Els jardins incendiats, Estàtues sobre el mar, George: el perfum dels cedres, Èxtasi: els plaers accessibles i Tigres. Un dels més intensos, frondosos, exuberants i originals de la novel·lística catalana d'aquest darrer quart de segle.

Ara que l'autor el conclou potser cal que algun estudiós s'hi endinsi de ple, el dissequi, l'analitzi i ens en mostri trama i ordit, motius recurrents, punts de sutura, ramificacions, tot allò que l'acredita com a cicle i en fa, no pas cap crònica, sinó una visió summament personal d'un temps, una societat i un país, que són i han estat els seus, i que l'autor ha tingut la gosadia de mirar de fit a fit i recrear-los pel goig de fer-ho, però encara més per la necessitat d'explicar-se'ls amb tot l'entramat de tensions i contradiccions que s'hi donen. És tot recolzant-se en un seguit de simples antinòmies –com ara passat/present, innocència/corrupció, camp/ciutat, paradís/infern o infantesa/maduresa– que l'autor ha construït aquest vast retaule i alhora s'ha deslliurat de qualsevol temptació reduccionista i maniquea: estem doncs davant per davant de la seva particular “Cançó d'opòsits”.

Què és, però, Amor captiu? Un relat de terror? Un tractat de perversions? Una nova versió del mite de Pigmalió? Una del mite de Faust? Una novel·la gòtica? Una obra sobre la síndrome d'Estocolm? Una denúncia dels mecanismes de corrupció actual? Una faula sobre Mallorca? Per sort la bona narrativa és escàpola. Tot això i molt més: és literatura. Bona literatura. De vegades, més sovint del que voldríem, llegint un text, dubtem: quan això passa és que no ho és. En canvi, quan llegim qualsevol obra de Janer Manila de seguida sabem que naveguem per les aigües de la literatura. El seu és el territori de la ficció, el reialme de la novel·la, aquest contenidor que al segle XIX era mirall nostre i després gènere de gèneres. Amalgama de registres i de temps narratius: l'escenari il·limitat on el novel·lista és amo i senyor de tot, summe prestidigitador, artífex total.

Vegem com procedeix: agafa com a punt de partida un motiu ben contemporani, el del segrest d'una menor (n'hem tingut uns quants d'esgarrifosos aquests últims anys i això fa que ens vinguin inevitablement a la memòria). Però de seguida l'autor ens transporta sense solució de continuïtat cap a un passat llegendari –la història “d'un cabell la llargària del qual tenia set segles”–, mític –el de la caverna on queda reclosa la noia, i a les parets de la qual “es projectaven contínuament les ombres de la realitat així com ell decidia filtrar-la”–, o literari –l'ombra d'Ofèlia plana sovint en aquestes pàgines–, per acabar desembocant abruptament altre cop en ple present: “L'illa era plena d'escàndols: havien desaparegut milions d'euros de les caixes públiques, es construïen macroprojectes inimaginables [...] S'habilitaven antigues cases senyorials i les comprava la nova classe poderosa: els nou-rics. Havien après una vella lliçó: ningú no amuntega una fortuna si no és a força de negocis bruts. El mite de Joan March tornava a fer-se omnipresent.” Temps narratius fusionats en un de sol, real i irreal, per obra i gràcia de l'autor convertit en taumaturg.

El fet és que quan llegim Janer Manila se'ns emporta un corrent de paraules: és prodigiosa la manera com toca la llengua, la qualitat intrínsecament musical de la seva escriptura. A tot estirar els autors la toquen com si fos un sol instrument. El nostre toca la llengua com una orquestra: fa sonar tots els instruments, i potser per això el seu so presenta una tessitura tan àmplia i alhora resulta tan límpid, clar, fondo, vellutat i pletòric: és el d'una partitura assaonada, com ho demostra a bastament aquest cicle i l'obra que el culmina.