Noia salva noi

La primera novel·la sempre és rebuda amb expectació. I si l'autora l'ha escrita als 16 anys, encara més. La noia del llac –en anglès, Girl saves boy, però a les editorials d'aquí els deu haver semblat massa evident i poc fantasy– no és ni una novel·la que pretén ser per a lectors joves ni tampoc una novel·la que es pugui titllar de romàntica, en el sentit de rosa, simplement perquè la contracoberta la situï entre l'amor i amistat.

Steph Bowe (Victoria, Austràlia, 1994) ha estat una autora valenta. Li hauria estat més fàcil, segurament, a l'albada de l'adolescència, d'optar per un clònic sobrenatural dels que devia haver llegit durant l'etapa de formació. En canvi, no només agafa un tema realista sinó que penetra en alguns aspectes que toquen més sensiblement els sentiments dels lectors.

Els personatges de La noia del llac no ho tenen gens fàcil. Ella, Jewel, arrossega el sentiment de culpabilitat d'haver vist morir el seu germà petit, ofegat arran d'un mal cop mentre jugava amb ella. Ell, Sacha, sap que té els mesos comptats perquè li han diagnosticat leucèmia. Hi ha també conflictes de relació entre els grans: la mare de Jewel té depressions i porta una vida que no li ha permès educar la filla, els pares estan separats i fa més de deu anys que Jewel no ha parlat amb el seu pare... I ell, Sacha, a més de la malaltia terminal, ha viscut la mort de la mare i ha de superar la nova relació homosexual del pare amb un col·lega de l'institut, i per això decideix que s'ha de llançar al llac. Però ella, Jewel, hi serà per atzar i, així com no ho va poder fer amb el germà petit, el salvarà del suïcidi.

Tot això, que sembla que desveli la trama, per part meva, deshonestament, no és sinó la sinopsi d'un planteig que va creixent i aprofundint en la relació entre Sacha i Jewel, que alternen cadascun dels capítols, i també en la reflexió al voltant de les situacions que han d'assumir, joves amb ganes de viure, d'estimar i de creure que el món es pot capgirar com un colador o que els que l'habiten són gnoms de jardí (em callo la sorpresa del relat).

Hi ha, doncs, un grau de maduresa literària en l'autora que l'allunya de la carrincloneria que pul·lula tan sovint entre autors molt més veterans quan toquen qüestions delicades com les que planen en La noia del llac. Una opera prima que pot ser el pòrtic d'una obra de maduresa, sempre que l'autora no es vegi pressionada per la precoç sortida que ha tingut aquesta novel·la, amb algunes traduccions a altres llengües.