Monòleg d'un gran retaule

Lluís Sedan, director de cinema que cerca desesperadament un guió per a una bona pel·lícula després de molt temps d'inactivitat, fa una reflexió: “La Lali diu que aquest home té una vida que podria ser un bon guió de cinema, i la Lali quasi sempre l'encerta. O sigui que, encara que acabi amb un fetge inflat d'empassar-me mala llet, li aguantaré el que calgui.” I la fa per presentar-nos Germinal, un home de món, nascut el 1920 a la Barceloneta i que ja té 87 anys quan decideix oferir-li un tresor: “Li regalaré la història de la meva vida perquè tan sols llegant-la no es morirà amb mi.”

Memòria d'uns ulls pintats és una història tan llarga que Germinal necessita explicar-la en 27 gravacions. I és amb aquest serial lineal i cronològic de monòlegs que el protagonista relata la seva vida immersa en una societat ferida de mort, entre nosaltres per la Guerra Civil, i globalment per les dues Grans Guerres. Una societat anestesiada posteriorment per la dictadura franquista i la Guerra Freda.

Una redacció en primera persona permet al relator fer un gran retaule de la vida infantil i juvenil a la Barceloneta, l'amor viscut amb el seu amant David, les catastròfiques ferides espirituals i físiques de la Guerra Civil i les venjances criminals de la postguerra. Amb el rerefons del poder terapèutic del suport familiar en temps convulsos, en què l'amor i l'amistat viscuts intensament són els únics remeis per afrontar unes ferides tan profundes.

Perquè la novel·la és una història d'Amor i d'Amistat, en majúscules, entre Germinal –el narrador dels ulls pintats, valent i decidit– i David –dèbil físicament, però d'una intel·ligència superlativa–. Una història d'amor narrada sense restriccions lúbriques, com ho faria, en temps de la República, ara i sempre, un descarregador del port com Germinal, que té la sort de viure en un barri de treballadors, prou cohesionat, que també té els ateneus populars i el seu amic llibreter anarquista com a font de formació, a més de la lluita obrera com a escola de reivindicació social.

La guerra és també protagonista del llibre, amb descripcions minucioses dels primers enfrontaments armats als carrers i als quarters, els bombardejos de l'aviació italiana a la ciutat i també les lluites dels fatídics Fets de Maig, entre comunistes i anarquistes, així com la desfeta de la Batalla de l'Ebre. Una guerra en què el narrador demonitza els franquistes, però que no té cap inconvenient a explicar també les barrabassades dels escamots militars de la República a l'inici del conflicte, i l'error de la resistència final a l'Ebre.

Un retaule d'un segle d'existència en què Lluís Llach retrata minuciosament la vida quotidiana de la gent del carrer no tan sols per les seves accions sinó pels seus sentiments, un fet que afegeix sentit a la novel·la. I el recurs de la Guerra Civil no és en aquest cas massa suat, com han manifestat alguns, ja que el relat ressalta els ànims i l'ànima dels que patiren la guerra d'un i de l'altre bàndol. Perquè cal remarcar que es tracta d'una novel·la on predominen els sentiments per sobre dels fets. I això ha estat possible perquè Llach ha deixat anar en la seva narració el mateix esperit artístic que irradia a les seves cançons. Un cantautor que és un poeta, amb un domini profund de la paraula i la música. Això explica que el llenguatge de la novel·la a voltes emocioni i no grinyoli gaire, com seria de preveure en una primera novel·la escrita a l'edat madura.

Una narració meritòria, amb alts i baixos, però excessivament lineal en l'aspecte cronològic i en el rerefons ideològic. Amb un desenllaç massa previsible i per això mateix una mica grotesc, però que es llegeix amb fluïdesa i que no deixarà indiferent a ningú. Benvingut el Llach escriptor que encaixa perfectament amb el cantautor reivindicatiu i emocionant.