El cos-ànima de Tàpies

Un dels temes preferits de conversa d'Antoni Tàpies era la seva salut. No em refereixo als típics comentaris d'avi esperant a la cua del metge de l'ambulatori. Res d'això. Malgrat que els sagitari tenim una certa fama d'hipocondríacs, quan Tàpies parlava de com se sentia en relació amb el seu cos, dels seus dolors o de si la seva vista o oïda fallaven, era perquè el preocupava com aquestes pèrdues podien arribar a condicionar, d'una manera o altra, el seu treball al taller i les seves lectures. Parlar de salut era potser també una manera d'exorcitzar els seus anys d'adolescència marcats per la malaltia i la por de morir.

Quan ens havíem quedat alguns minuts parlant després de les entrevistes, la salut i el benestar de la seva família copaven les seves paraules. Lluny de la imatge d'artista intel·lectual i críptic, en definitiva, a Tàpies el que més li interessava a l'hora de la veritat era allò més quotidià. Ja se sap: el mitjó, l'armari, la sorra, el peu, els ulls... El cos, tal com és, sense embellir, amb els seus genitals, aixelles i efluvis de tota mena, absolutament al natural, és un dels elements icònics que van apareixent de manera recurrent a l'obra de Tàpies.

La preocupació per la salut de Tàpies em fa pensar en la que era una altra de les seves obsessions filosòfiques preferides: la no dualitat entre cos i ànima. L'artista havia pres de les filosofies orientals aquesta unicitat fonamental, que és base del budisme, el zen, el tao o el sufisme. En els últims anys, a més, els avenços de la ciència van corroborant cada dia una mica més aquesta unió, cosa que a Tàpies li encantava. Apreciava la medicina holística, per exemple, i els efectes beneficiosos del ioga i la meditació en l'organisme. Fa uns anys, en un laboratori nord-americà, uns neuròlegs van començar a comprovar, a través de ressonàncies magnètiques, que els monjos budistes grans meditadors tenien el cervell diferent –amb les parts dedicades a la intel·ligència emocional i la intuïció altament desenvolupades– i amb un sistema immunitari extraordinàriament bo. “Fa molts anys nosaltres ja ho dèiem això”, em va expressar tot orgullós.

Al principi aquest nosaltres que esmentava Tàpies em semblava una manera de parlar. Després, quan va confessar en una entrevista publicada a l'Avui amb motiu dels seus 75 anys, que “la meva dona Teresa en sap més que jo de filosofia oriental”, vaig sospitar a qui es referia Tàpies quan parlava de nosaltres.

La versió oficial de la iniciació de Tàpies en les filosofies i religions orientals la trobem en la seva autobiografia (de lectura obligada). L'artista explica que a la biblioteca del seu pare hi havia una traducció al català dels anys 30 del clàssic El llibre del te, d'Okakura Kakuzo. Altres lectures primerenques que Tàpies esmenta són El arte japonés, de Tsudzumi, i Mi patria y mi pueblo, La importancia de vivir, Sabiduría china i Sabiduría hindú, del divulgador Lin Yutang. És cert que tradicionalment els artistes de les avantguardes històriques es van interessar per les cultures mal dites primitives o primeres, molt abans que Tàpies. El mèrit del barceloní, però, va ser incorporar les cultures orientals, no només a la seva iconografia bàsica i a la seva cal·ligrafia i escriptura damunt el suport pictòric, sinó també al seu procés creatiu. Encara que renegués del virtuosisme pictòric de la majoria de surrealistes, Tàpies també havia heretat d'aquest moviment el valor de l'inconscient i del que és màgic. Amb tot aquest magma i amb el pòsit de la cultura occidental, passat pel sedàs de l'estètica informalista, Tàpies construeix un llenguatge que és a la vegada intel·lectual i intuïtiu, hermètic i obert, d'Orient i d'Occident. Una tensió de contraris aparents, un U absolut.