Tornant a l'art de l'entrevista

Qui no troba a faltar el temps de les entrevistes a fons, els retrats paral·lels i
l'exploració d'identitats? Com és que no hi ha rèpliques actuals d'en Soler Serrano, la Roig o l'Espinàs? Per què se'ns ha fet impensable asseure un personatge una hora seguida i treure-li el que vol dir i el que no vol dir? No és que faltin figures dignes d'atenció, ni professionals capaços d'abordar el gènere.

Tot apunta a una mal entesa lluita per l'audiència que retira de la circulació qualsevol intent de profunditat, com si els espectadors fóssim un col·lectiu fràgil, no apte per als esforços de concentració intel·lectual, sempre a punt de fer zàping.

D'aquelles èpoques en què no tan sols era habitual, sinó ben valorat, indagar les persones amb mèrits, ara ens en torna un interessant testimoni. És el llibre Voces del boom, de Robert Saladrigas (Ediciones Alfabia, 2011), que recopila 21 entrevistes fetes per l'escriptor i periodista entre el 1968 i el 1974 i publicades a la revista Destino. El nexe és que els que parlen són escriptors de l'Amèrica llatina coetanis de l'anomenat boom de la literatura en aquell continent, malgrat que en molts casos tenien obra i prestigi anteriors a un fenomen editorial del tot oportunista.

Ara sí que és un privilegi, de valor arqueològic afegit, rellegir les declaracions fetes en els moments d'expansió de l'etiqueta, a la llum del pas del temps i de l'evolució posterior de cada autor. Perquè no és igual escoltar els més veterans –amb obra i vida ja consolidades al marge de les modes–, com ara Neruda, Onetti, Asturias, Borges, Amado o Rulfo, que assistir a la gestació de trajectòries de gent com García Márquez, Vargas Llosa, Donoso, Edwards o Puig, quan encara havien de produir molta obra significativa i alguns havien d'adoptar posicionaments controvertits. Captar-los en el seu moment d'efervescència, prendre'ls el pols vital, advertir-ne el to retòric, pot ser una bona lliçó d'història, amb tots els components socials, ideològics i literaris que cadascú hi vulgui incorporar.

Alhora, també compta, i molt, el paper que hi té l'entrevistador. Saladrigas, llavors jove periodista i incipient autor, l'enfocava amb vocació singular. El format monòleg li permetia soldar la veu del protagonista amb la seva visió subjectiva, camaleònica, alimentada de les impressions absorbides del context i de l'individu. Amb unes descripcions físiques i anímiques que no estalvien metàfores ni apunts de tall barroc, ell aconsegueix fer-nos entrar en l'aura del personatge, ben diferent en cada cas.

Entrevistats i entrevistador, còmplices en l'empeny de mostrar la vitalitat d'una literatura tan diversa com fecunda, des de la cultura més elitista fins a la recuperació de l'indigenisme, del realisme canònic a l'esclat de la imaginació fantàstica. Com a teló de fons, sempre el complex laberint de l'Amèrica llatina, escenari de tantes revolucions potencials com injustícies. Uns parlen de cansament acumulat, d'altres tenen projectes per a un futur que per a nosaltres, lectors d'avui, ja és passat. Els uns i els altres units per la passió literària, al servei d'unes idees i del poder de les paraules que les expressin. Revisitar aquests universos, tant com assaborir un concepte de l'entrevista, ens fa adonar dels canvis en la sensibilitat literària i en la fe humana. Potser ara som més incrèduls davant certes retòriques i consignes, però no deixem d'enyorar aquell art que ens apropava a algú amb coses per dir-nos.