Un món sota el nostre

Seria imperdonable no relacionar El viatge a sota terra de Niels Klim amb la Utopia de Thomas More o amb Els viatges de Gulliver. Com a tants altres llibres semblants del segle XVIII, darrere el món imaginat de la que va ser l'última obra de Ludvig Holberg hi ha l'interès pels dietaris de viatges, la fascinació per descobrir nous llocs i per adquirir nous coneixements, el resultat d'una sòlida formació humanística, una voluntat de divulgar, divertir, instruir i, sobretot, estendre el pensament crític a través de la comparació, la reflexió, la llibertat i la imaginació. Klim, el protagonista d'aquest viatge, arriba al planeta Nazar un quart d'hora després d'haver-se-li trencat la corda amb què provava de baixar a una caverna. Poc amic de la novetat, els arbres vivents i parladors que habiten a la ciutat de Keba i a tot el principat de Potu prenen Klim per un monstre. El consideren inconstant i poc intel·ligent, però ben predisposat. En valoren la rapidesa gràcies al fet que té cames, però, en contrapartida, el consideren dispers perquè a Potu es valora l'especialització i la lentitud. També la paciència i l'experiència dels grans, excepte al petit regne de Quamboia, on com més vells són els arbres, més desvergonyits i lascius es tornen.

Poc partidari de l'especulació i de la divisió en classes socials, Holberg carrega dràsticament contra les discussions teològiques i els drets de la noblesa. Com que era partidari del mètode inductiu, en alguns moments la descripció dels diferents països del planeta Nazar –on, per cert, malgrat la diversitat de costums, tothom parla la mateixa llengua– podria semblar una mica excessiva, si no fos que aquest Viatge és de molt bon llegir perquè Holberg, que va ser també el creador del teatre nòrdic modern, no s'entreté en especulacions sobreres.

És l'allau d'informació de llocs on va, en tot cas, el que embafa un xic. I encara es complica més perquè no es queda només a Nazar. Però val la pena. Si el llegeixen, arribaran a llocs com Quamso, on no hi ha malalties; Mascatta, on tot neix espontàniament, cosa que no fa els habitants d'aquest territori més feliços perquè “com que no han de treballar, emmandrits pel repòs i la desídia, els turmenten contínuament les malalties”, o Cocklecu, on, malgrat que Holberg reivindiqués la igualtat de drets entre home i dona, Klim descobreix que hi ha el costum que “tan sols els mascles van a treballar a la cuina i a fer les feines més abjectes... Molts europeus el condemnaran”.