art
istades
Mirar i sentir una obra d'art
Com els advocats, els galeristes han de ser persones discretes pel que fa a les converses i el tracte amb els seus clients. De tant en tant, però, de la seva boca en surt alguna de grossa que a força de sentir-la a diferents sales d'art acabes convençut que es tracta d'una llegenda urbana.
Però no. Obrir la bossa i treure un bocí de tela de sofà per comprovar que faci joc amb els quadres és un fet habitual. Com ho és presentar-se amb un retall de diari i demanar per l'obra que surt a la imatge de la crítica. Sembla que així es cotitzi molt més. Les maneres d'apropar-se a una obra d'art són tan diverses com les persones que les contemplen. Hi ha qui veu un quadre com un objecte de decoració i també hi ha qui el considera com un fons d'inversió que pot penjar a la paret. Saber mirar un quadre amb ulls artístics i saber extreure-li emocions és encara, paradoxalment, un repte que té l'art, sobretot el contemporani.
Art ‘versus' futbol
En una conversa de pa sucat amb oli amb un amic d'idees prou convencionals sobre l'art, adjurava en un quadre de tot allò que no fos una representació real –com si fossin reals les representacions!–: “No entenc l'art contemporani perquè tothom hi pot veure una cosa diferent”, deia el company. Com si la diferència de percepcions fos alguna cosa punible! A més, per aquesta regla de tres, un partit de futbol també és art contemporani. Unes mans es poden veure de mil maneres: que si ho són, que si no ho són, que si són voluntàries, que si no hi ha hagut voluntarietat, qui si el braç estava arrapat al cos, que si l'àrbitre, que si naps, que si cols. Mirar i veure una obra d'art és una cosa que s'ha d'educar. I una bona manera de fer-ho és contemplant la peça sense prejudicis. Deixar que les sensacions flueixin. No autoexaminar-se sobre convencions estilístiques i sobre el coneixement que té cadascú de la història de l'art, tot i que com més coneixements tinguem, més lectures en podrem fer.
Un cop perdem la vergonya de reconèixer la ignorància acadèmica, podem passar a detectar els nostres coneixements naturals. Com diu el llibre Maneres de mirar, que acaba de reeditar Edicions de 1984, en el nostre coneixement “el mirar precedeix la paraula”. No hem de tenir por de mirar una obra d'art, perquè també és vida. I de nadons, abans d'analitzar el món amb la paraula, ho fem amb la vista.
Si la mirada s'educa a poc a poc, descobrirem que l'art és una cosa viva. Així ho van intentar els autors de l'assaig Maneres de mirar, que va revolucionar la manera de divulgar l'art als anys setanta. El llibre es basava en una sèrie de televisió que bàsicament intentava des d'aquest mitjà apropar el coneixement de l'art, un mèrit que poques vegades s'ha aconseguit.
El llibre l'encapçala un estudi de John Berger amb la col·laboració de Sven Blomberg, Cris Fox, Michael Dibb i Richard Hollis, i fa parar atenció en una sèrie de detalls que ajuden a comprendre l'art contextualitzant les obres en el seu temps i també establint paral·lelismes amb el món contemporani. Per exemple, com entendre la pintura de gabinet, on apareixen grans espais interiors farcits de quadres. Una explicació bàsica és la necessitat exhibicionista del propietari de les obres de mostrar els seus tresors. El llibre tracta d'interconnectar el passat amb hàbits del present i així els gabinets amb quadres penjats esdevenen les habitacions dels joves adolescents. Aquesta via de veure les connexions de l'art amb els fets quotidians i moderns és un camí planer per aprendre a mirar millor la creació artística.
El llibre també va obrir camí per mostrar la consideració de la dona al llarg de les èpoques, i com l'actual –estem parlant de principis dels anys setanta del segle passat– bombardeig d'imatges publicitàries tenen el seu paral·lelisme en molts episodis de la història de l'art.
Fent una mica d'història de com canvien les maneres de mirar una obra d'art, el llibre també explica un dels moments en què la mirada va canviar: l'aparició de la fotografia. A més d'accentuar el concepte de temps en una imatge fixa, la fotografia va deslliurar l'art del seu vessant més documental.
Els retrats es van democratitzar i la realitat va poder veure's des d'altres angles. El paisatgisme dels impressionistes va buscar altres suggeriments i el cubisme va poder permetre's el luxe de distorsionar la realitat. La psicoanàlisi, al seu torn, va obrir la porta al surrealisme. El pensament i el somni com a ingredients pictòrics. I és que l'art és la possibilitat d'encabir tota la realitat i tota la idea en un concepte o en un objecte.
Així de complicat i així de fàcil. Només cal voler fixar-s'hi.
