Falses bondats

Després de publicar dos reculls de contes a Quaderns Crema, Empar Moliner torna amb una novel·la que corre el risc d'avorrir el lector que s'hi acosti amb una idea preconcebuda del que se suposa que ha d'escriure: històries políticament incorrectes, misògines o perverses. La col·laboradora és una novel·la sobre l'autenticitat. L'autora hi escruta amb lupa les inconsistències d'uns personatges que van per la vida equipats amb idees rebudes, un llenguatge carregat de clixés i una bondat tan ingènua o maldestra que pot resultar autolesiva. La fauna és curiosa: Judit Guitart, una dona desorientada que troba sentit a la vida quan descobreix que la història de la seva àvia, Antonieta Gelabertó, assassinada durant la Guerra Civil, mereix un llibre. Cati Rodés, membre de la Comissió per a la Memòria Històrica. Laura Oliva, consellera de Cultura. Oriol Sánchez, agent literari. Xus Soriguer, periodista. Mateu Garín, un escriptor que troba el seu públic i Paul Adams, cèlebre catalanòfil que serà la cirereta d'una operació politicomediàtica per dignificar les víctimes de la guerra amb un llibre homenatge. Excepte pel cas de Paul Adams, que podria ser un híbrid d'Ian Gibson i Paul Preston, La col·laboradora no és un roman à clef. No és una sàtira del món editorial, és més. És una allisada a la hipocresia cultural i política del país.

La lupa de Moliner és tan insidiosa que sovint ens distreu de la narració. És l'escrutini implacable, més que no pas la peripècia en si, la que ens sosté al llarg de la novel·la i ens acaba interessant. Dermatòloga detallista, l'autora va pelant les capes de pell morta que encara portem, rasca, rebenta els clixés que portem enquistats com pus a la cara. S'hi deixa les ungles. L'erosió sobre el llenguatge és constant.

La novel·la té dos grans eixos. Per una banda tenim la fauna de personatges, que tard o d'hora es trobaran asseguts al voltant d'una taula. Per l'altra hi ha la Magdalena Rovira, negra literària, que escriu un llarg relat adreçat a un destinatari que no coneixerem fins al final. Un final, per cert, en què el títol de la novel·la cobra un doble sentit dramàtic i vertiginós. És la Magdalena la que se'ns acaba emportant a la barra i dóna gruix a La col·laboradora. Perquè la Magdalena és l'única conscient de la seva inconsistència, l'única capaç de projectar i il·luminar-nos tota la falsedat que l'envolta. És en aquesta Magdalena que l'autora s'hi deixa la pell. Per això és autèntica i per això val la pena llegir la novel·la.

Aquí Moliner ha recuperat vicis i virtuts que havia atenuat o dissimulat durant els anys de convivència amb Monzó a Quaderns Crema. L'estil cisellat, planxat, desadjectivat i mesurat dels últims contes dóna pas a un cert descontrol que em sembla sa i necessari per obrir el temperament a la novel·la. Els contes estaven més ben acabats, però aquí hi ha més força. Hi ha la mateixa mala llet, però la crueltat és ara autoinfligida, i al final hi descobrim la pietat. Monzó era un bon model per escriure contes, però no pas a l'hora d'atacar la novel·la i Moliner s'obre via tota sola, emancipada, amb la llibertat i el marge d'error que comporta. El resultat és una narració sincopada, entrebancada, potser descompensada, però és la Moliner efervescent que s'interromp i s'accelera quan parla. La Moliner que a més a més d'arromangar-se a escriure una novel·la, s'ha de treure de sobre el personatge que porta a les espatlles. El repte aquí és escriure amb pols propi i no des del personatge que nosaltres ens hem construït d'ella en les seves aparicions mediàtiques.

L'Empar aquí és la negra de la Moliner. Mantenen un duel. I és per aquest desdoblament que podem entendre el mèrit i la dificultat d'escriure La col·laboradora. La Moliner, ja ho sabem, és solvent quan ha de desemmascarar la hipocresia regnant. Però l'Empar resulta més interessant quan ens parla per boca de la Magdalena: una addicta a la cocaïna, mare abandonada, alcohòlica amb cirrosi que ens confessa les seves inconsistències. No pas perquè sigui autobiogràfic (això no ens importa!), sinó perquè la seva inautenticitat no ens és desvelada sinó revelada. Magdalena és l'única que ens pot commoure quan finalment ens explica l'assassinat de l'àvia de Judit Guitart. El mateix vertigen que xucla l'Antonieta Gelabertó a una mort segura entre les vinyes es transfigura en les paraules tremoloses de la Magdalena quan, al final del llibre, s'entrega.