Samarreta

El diccionari inclou la camiseta i la samarreta, que semblen sinònimes però no ho són. La camiseta la porta el fill, és de marca, ajustada i sexi. La samarreta la porta el pare, és del mercat, talla XL i li queda fatal.

La samarreta té dos problemes. Primer, el so vibrant alveolar, una mica dur per a moltes oïdes. Segon, que deriva de la samarra, que és el gec sense mànigues, fet de pell d'ovella, que portaven els pastors tradicionals. En el nostre imaginari, la paraula samarra està lligada a les nadales: “La samarra portaràs i de neules l'ompliràs.” “Jo no en vull pas!”, respon el rabadà. “Amb la pell i la samarra, mengen ous i botifarra”, cantem al Fum fum fum. En les lletres actuals, només he localitzat una samarra als versos inicials de Pilar, una de les cançons més conegudes de Gossos: “Que guapa estàs amb la teva samarra dels Rolling Stones, / em passaria hores, tardes, dies, nits fent-te petons.” Vull pensar que el lletrista necessitava una paraula de tres síl·labes. Perquè si algú s'imagina una pastoreta transportant una armilla gruixuda de pell de xai s'equivoca: en el videoclip de la cançó hi apareix una noia gens agropecuària que duu una samarreta/camiseta cisada de cotó de color blau.

Em temo que els hàbits dels pastors del primer Nadal no eren gaire higiènics. Si hi afegim que la pell de la samarra no estava adobada, n'obtenim una pudor d'agre, de bestiar i de suor que se situa als antípodes del sex-appeal. I, amb tot, la mateixa paraula també apareix vinculada al desig en l'últim conte del bestseller del col·lectiu Ofèlia Dracs dedicat a l'erotisme, Deu pometes té el pomer: “‹Treu-te també la samarra, mossa, que farem dòmino›, jo que li demano. I ja me la tens més conilla que el dia que la van parir.” Ja es veu l'aire marcadament rural que agafa l'escena, que podria forma part dels diàlegs d'Excursionistes calentes, de Conrad Son.

Deixem la samarra i passem a la samarreta. L'ús d'aquesta peça es va limitar a la roba interior masculina exactament fins al 1951. Aquell any es va estrenar Un tramvia anomenat desig, d'Elia Kazan, on s'exhibeixen per primera vegada els atractius sexuals de la samarreta (o camiseta). En efecte, Marlon Brando hi apareix amb samarreta imperi neta i bruta, i amb T-shirt sencera i esparracada. Des d'aquell any, aquesta peça de roba, sobretot sense mànigues, s'ha portat fora de casa i a partir de Freddy Mercury també en concerts. Pel que fa a les dones, hi ha un abans i un després de la camiseta de tires de color bordeus que porta Winona Ryder a Reality bites. Un precedent llunyà seria la samarreta Herald Tribune que duu Jean Seberg a À bout de souffle. Un pas més, difícilment superable, el va fer Keira Knightley amb la gamma de tops i samarretes que porta a Domino.

Si algú troba que parlem d'una paraula poc viva, que llegeixi Paseos con mi madre, de Javier Pérez Andújar, on s'explica que chamarreta és de les primeres paraules que van aprendre els emigrants que arribaven a Barcelona.