la Cultura per la pau
Bernat Salvà
Contra l'horror
El cinema antibèl·lic ha denunciat els desastres de totes les grans guerres de l'últim segle, tant des del gènere documental com des de la ficció
Tota gran guerra té els seus films antibèl·lics
El cineasta ucraïnès Oleg Sentsov va ser detingut el maig del 2014 per les autoritats russes, acusat de participar a les manifestacions contra l'annexió de Crimea. Festivals de cinema com els de Canes o Berlín, i l'Acadèmia del Cinema Europeu han reclamat inútilment el seu alliberament. La mateixa Berlinale va premiar fa un any Jafer Panahi, cineasta iranià que té prohibit fer cinema al seu país, però que hi va rodar de manera clandestina Taxi. L'activista sirià Naji Jerf, que produïa documentals crítics amb Estat Islàmic, va ser assassinat fa tres setmanes a Turquia. Ja fa molt temps que les imatges i el llenguatge cinematogràfic són una eina fonamental de la propaganda, i de tots els continents, de totes les guerres, arriben històries i testimonis que parlen de cineastes assassinats, o empresonats.
La directora australiana Anna Broinowski, autora del documental sobre el cinema de propaganda a Corea del Nord Aim high in creation, va ser a l'Atlàntida Film Fest de Barcelona el juny passat, i va explicar en una entrevista a aquest diari: “El cinema és una eina molt poderosa, perquè pots parlar tant a les emocions com a la ment de les persones. Per als règims totalitaris és molt important, perquè permet adreçar-te a les masses. Des de la Primera Guerra Mundial s'ha fet servir. És una eina poderosa perquè pots manipular gent a gran escala, molt més que amb un llibre.”
Així ho entenen Estat Islàmic, el règim iranià i el govern de Putin, quan tracten cineastes com a perillosos enemics. Abans ja ho van interpretar així els soviètics, que van posar el cinema al servei de la Revolució, amb Sergei Einsenstein i la seva obra mestra El cuirassat Potemkin (1925) al capdavant. Hitler també va veure el potencial propagandístic del cinema, i va tenir al servei de la seva causa la cineasta Leni Riefenstahl, directora d'El triomf de la voluntat (1934). Però també van fer cinema propagandístic els aliats. Hollywood va mobilitzar els millors cineastes (Frank Capra, John Ford, John Huston, William Wyler...) per fer documentals i ficcions de propaganda contra els nazis i els japonesos. Per la via de la propaganda, el cinema ha estat vinculat sovint amb la guerra i l'oposició contra la guerra.
Però l'oposició a la guerra té una important tradició en el cinema de ficció que, a grans trets, manté un principi de proporcionalitat: a grans conflictes bèl·lics, gran producció cinematogràfica antibel·licista. La Primera Guerra Mundial va ser el primer gran conflicte que va conviure amb el cinema, i “a diferència de la Segona Guerra Mundial, en què van abundar el cinema de propaganda i el gènere d'aventures bèl·liques, la Primera Guerra Mundial ha estat representada al cinema sobretot en forma de cinema pacifista”, explicava a aquest diari Josep Maria Caparrós, catedràtic d'història contemporània i cinema de la Universitat de Barcelona. En diferents èpoques, s'han estrenat pel·lícules antibel·licistes i que mostren els horrors d'aquesta guerra com ara Sense novetat al front (1930), basada en la novel·la d'Erich Maria Remarque; Camins de glòria (1956), de Stanley Kubrick, prohibida per la censura durant dècades a Espanya, França, Israel, Bèlgica...; Johnny va agafar el seu fusell (1971), dirigida per Dalton Trumbo a partir de la seva pròpia novel·la i obra de teatre, o Gallipoli (1981), de Peter Weir i amb un jove Mel Gibson, que relata la carnisseria que es va produir a la batalla que dóna títol al film. Més recentment s'han produït Feliz Navidad (2005), que relata un episodi real de la Primera Guerra Mundial, quan tropes enemigues van celebrar juntes el Nadal a les trinxeres (i van ser castigades durament pels seus governs), i Caballo de guerra (2011), en què Spielberg mostra els desastres de la guerra des del punt de vista d'un cavall.
De Chaplin a Malick
Tot i que el cinema de la Segona Guerra Mundial majoritàriament és d'aventures, també hi ha hagut importants títols amb vocació pacifista. Un d'ells, El gran dictador (Charles Chaplin, 1940), es va estrenar en plena guerra, i es tanca amb un memorable discurs antifeixista. Los mejores años de nuestra vida (1945), de William Wyler, mostra el trauma dels supervivents, que aviat deixen de ser vistos com a herois, i Hiroshima mon amour (1959), d'Alain Resnais, explora les seqüeles de la bomba atòmica. El 1998, Terrence Malick va filmar el front del Pacífic a La delgada línea roja, film a mig camí entre la crueltat i la poesia.
Però si una guerra ha generat cinema pacifista, en magnituds proporcionals al trauma que va provocar als Estats Units, és la del Vietnam. La sèrie M.A.S.H. (1972–1983) va ser la primera a parlar-ne, en clau de comèdia, però va ser sobretot a partir de l'excel·lent El cazador (1978), de Michael Cimino, que diversos cineastes nord-americans van parlar dels traumes d'una guerra perduda: Francis Ford Coppola a Appocalypse Now (1979), Oliver Stone a Platoon (1986), Stanley Kubrick a La chaqueta metálica (1987)... Les protestes antibel·licistes van ser simultànies al conflicte, però van haver de passar uns anys perquè Hollywood gosés tractar el tema en grans produccions. Menys temps va tardar a tractar la guerra de l'Iraq, iniciada el 2003 i que el 2007 ja va ser objecte de films molt crítics com En el valle de Elah i Redacted.
