torna-la a posar, sam
Bernat Salvà
Assassins elevats a art
‘El Padrí', com altres films de Coppola, ha guanyat adeptes amb el pas del temps
“Tan fals és imaginar una Màfia localista com pensar que és una mena de pop que, des de Sicília, estén els seus tentacles sobre el planeta, potser a les ordres d'un cap suprem”, escriu el filòsof i escriptor sicilià Augusto Cavadi, un intel·lectual compromès en la lluita contra el crim organitzat. “Les pel·lícules apologètiques de la Màfia tendeixen a representar una organització criminal mítica, fundada sobre l'honor i altres valors tradicionals, que en realitat mai no ha existit”, argumenta Cavadi, i posa com a primer exemple d'aquest tipus de film El padrí, de Francis Ford Coppola.
Que quedi dit d'entrada, doncs, que la Màfia és una organització execrable, que assassina sense escrúpols, i que la trilogia de Francis Ford Coppola sobre la família Corleone queda molt lluny de la realitat. És normal que gent com Augusto Cavadi, una veu valenta que va fundar l'Escola de Formació Eticopolítica Giovanni Falcone (jutge antimàfia assassinat el 1992), s'indigni amb pel·lícules que han convertit els gàngsters en gent cool, admirada pel gran públic. Tant és així que, segons explicava Marlon Brando a les seves memòries, des que va interpretar Don Vito Corleone, cada cop que visitava el barri novaiorquès de Little Italy se sentia un home venerat i el convidaven a tots els restaurants. El mateix Coppola es justificava fa uns anys d'aquesta visió positiva dels gàngsters en una entrevista. Deia que volia mostrar la família Corleone com el que són, uns criminals sense escrúpols, però els personatges van resultar tan carismàtics que els espectadors els adoren.
Herois tràgics
Les creacions d'alta volada com aquesta, que posen l'ésser humà davant d'un mirall, amb la seva complexitat i contradiccions, acostumen a beure de múltiples influències. La Màfia és gairebé una excusa per a Coppola: parteix de la novel·la original de Mario Puzo –que és coguionista també–, però s'inspira en la seva família i té diversos referents cinematogràfics, teatrals i literaris. Don Vito i Michael Corleone tenen molt de Shakespeare o de la tragèdia clàssica, en tant que herois abocats a un destí tràgic i ineludible, contra el qual no poden lluitar. El que interessava el director no era parlar de la Màfia. “Vaig acceptar l'encàrrec perquè em començava a interessar com una història de successió d'un rei amb tres fills, que fos també una metàfora sobre capitalisme nord-americà”, explica als extres del DVD. Projecte que va viure mil vicissituds, amb Coppola convertit, ell mateix, en una mena d'heroi tràgic lluitant contra tot tipus d'obstacles (executius de la Paramount ho volien controlar tot, van estar a punt d'acomiadar-lo diversos cops...), El Padrí i les dues seqüeles guanyen adeptes amb els anys i són obres amb tanta profunditat, plecs i racons, que a cada nou visionat s'hi poden descobrir coses. O veure-les diferent segons l'edat i l'experiència de l'espectador. En una entrevista a aquest diari, Coppola explicava que els seus films són com el vi que produeix a Napa: “Habitualment, el pas del temps és bo per al meu cinema. Passen els anys i la gent diu: “Aquesta pel·lícula està molt bé, aquesta part és molt interessant, té molta energia”, o «El Padrí és molt clàssica, molt bonica»... Però en el moment de l'estrena no va ser així. Els meus millors films, els més personals, com Plou sobre el meu cor, La conversa i Rumble Fish, van fer junts un parell de dòlars de taquilla. Però a la gent li han acabat agradant. En canvi, les pel·lícules que han estat més un treball per a mi, un encàrrec, han fet un munt de diners [és el cas de la trilogia El Padrí]. Què és l'èxit? ¿L'èxit comercial? ¿Que agradi a la gent? ¿I si la gent canvia de parer? Per tant, jo només intento fer pel·lícules que m'agradin a mi..”
Dèiem al principi que el realisme no és el punt fort d'El Padrí. Però com a obra mestra indiscutible que és, conté molta veritat. Bussejant en els continguts extres del DVD, hi trobem una cita de John Turturro que ens parla de la seva veritat, encara que no sigui realista: “La moralitat de la història és que bàsicament tots fem coses com les que fan aquests personatges, però a la nostra manera. La pel·lícula ho tracta d'una manera romàntica. Però justament això és el que fa el gran art: ho condensa i ho eleva tot. No tot és veritat, però hi ha una altra veritat que es pot aconseguir a través de l'art.”
