Necessitats de narratives

La necessitat de generar narratives, o relats, és una necessitat de tots els temps i de tots els països (tot i que costa de trobar a la Piràmide de Maslow). És una forma de sortir del nostre contorn per conèixer altres mons, ben diferents, que poden ser-nos útils. O, si la narració és realista, és una manera de plantejar alternatives als nostres problemes, canviant / inventant els protagonistes.

Al llarg dels segles, les necessitats de narratives de la societat catalana s’han anat satisfent de formes molt diverses. Amb la impremta, des de finals del segle XV, es va fer un salt endavant. No únicament publicant llibres impresos, sinó, també auques, en què la imatge, el dibuix, es posa al servei d’una narració breu.

A partir del XVI-XVII, amb la primera reinvenció de Catalunya, a més de la narrativa -fonamentalment, oral- de la història sagrada que difonia l’Església catòlica, hi havia els col·loquis, les cròniques universals, els annals, els fènixs, les memòries, les galeries, uns productes en què es barregen la narració realista i la ficció, la llegenda (vid. L’Econòmic, 8-7-2018).

Amb la segona reinvenció de la societat catalana, amb la Renaixença del segle XIX, la narrativa va prendre noves formes: la literatura de canya i cordill, els fulletons, els fascicles, les rondalles, les històries nacionals, les cròniques, alguns sainets. I, les novel·les. Amb, al darrere, fàbriques de paper, i una indústria editorial potent i diversificada. Com que la demanda era -és- molt forta, una part important del consum de narracions era de traduccions i adaptacions. Calia -cal- producció novel·lística pròpia basada en la realitat social propera. Car, malauradament, Rafael Tasis, per exemple, només va fer tres -excel·lents, per cert- novel·les policíaques, només tres simenons.

Una manera d’estimular aquesta producció va ser la creació de premis de novel·la -i de contes- que, de fet, introduïen noms nous -marques- dins del mercat literari. El primer, aquí, el Joan Crexells, el 1928.

El 1961, cinc empresaris van engegar una associació, destinada a tenir un èxit extraordinari: Òmnium Cultural. Aquests empresaris fabricaven béns de consum massiu de gran qualitat, en alimentació (daus de sopa concentrada, Ll. Carulla; culleres i coberteria, J. Vallvé), cura de la pell (un aftershave, J.B. Cendrós), roba (de cotó, P. Riera) i crèdits i assegurances (F. Millet).

Un dels instruments d’Òmnium va ser del Premi Sant Jordi. L’objectiu era -és- oferir històries, narracions, ficcions de qualitat, al mercat. Com? Premiant la millor història, i vehiculant-la amb un llibre. De tota manera, la demanda de ficció ha anat creixent molt, en la mesura que l’automatització de molts processos productius ha anat ampliant el temps lliure. Des dels anys vuitanta, (des dels inicis, doncs, de la tercera re-invenció de la societat catalana) una part d’aquest temps és destinat a la televisió que, amb formats diversos, ofereix molta narrativa. Sèries, telenovel·les, documentals, història. (vid. “D’Oller a Pedrolo”, L’Econòmic, 11-11-2018).

El 1994, amb Poblenou, va tornar a succeir una cosa semblant. Llavors, però, no va ser una associació especial d’uns empresaris de béns de consum, sinó que va ser una empresa pública qui va convocar uns escriptors (i actors i càmeres, etc.) per fabricar ficcions televisives. El producte (l’episodi, el capítol), a més, es consumeix cada dia (després, vindran els vídeos, el llibre, i, des de 2004, el consum en línia: TV3 a la carta). La producció de ficció televisiva propera és, en part, doncs, assegurada per una corporació pública, amb control parlamentari.