Trobar el punt d’equilibri

Diversos exercicis de prospectiva solvents no descarten que a mitjà termini ens enfrontem a un delicat escenari econòmic, en què una inflació enquistada combinada amb un creixement poc puixant ens duguin pel pedregar de la recessió. Davant d’això, els banc centrals d’arreu ja s’han apressat a fer ús de les eines de la política monetària, és a dir, la pujada gradual dels tipus d’interès per rebaixar la inflació tant com es pugui. Una decisió que, tal com reconeixia aquests dies el president de la Reserva Federal, causarà “dolor”, tant a famílies com a empreses. Malgrat que la recepta monetària s’hagi d’utilitzar per evitar que l’IPC se segueixi enfilant, hom no pot perdre de vista que si, finalment, les economies del món entren en recessió, caldrà afinar molt bé un joc de balances entre monetarisme i política fiscal per tal d’evitar el col·lapse. Ja no s’hi valdran recomanacions d’austeritat per espantar el fantasma del deute, que tants danys van causar durant la crisi financera del 2008, sinó que caldrà ser valent i tenir ben clar que d’aquesta cruïlla se n’haurà de sortir per la via de la inversió, amb plans de gran abast conduïts pels estats i les administracions supraestatals, en què la transició energètica i digital siguin el gran argument. Així mateix, a la inflació també se l’haurà de combatre per altres vies, la més important de les quals serà reordenant determinats mercats perquè siguin veritablement competitius, i no pas camp adobat per estimular una inflació que pugui afavorir determinats interessos, tot pesant com una llosa sobre les sofertes economies familiars. Un altre gran remei, com ja hem vist aquests dies amb el mercat elèctric, serà no tenir cap mena de recança a intervenir en els moviments d’oferta i demanda per disciplinar els preus i fer-los assumibles per a economies familiars i empreses. Hom ha parlat també que caldrà atendre els més desafavorits, amb determinades iniciatives de subsidis, per evitar que tot plegat esdevingui un altre cop una partida de guanyadors i perdedors en què a aquests darrers ja no se’ls dona més opcions per seguir jugant. Un propòsit, però, que no quadra amb la idea de fomentar un pacte de rendes en què les empreses renunciïn a una part del benefici i els treballadors es rebaixin el sou, ja que, com experiències passades ens han mostrat, són els treballadors els que acaben assumint el pes més important del sacrifici.