La llei de la cadena alimentària no protegeix prou la pagesia
Denuncien que el preu que el consumidor paga pels productes agrícoles no respon a uns marges justos
UP assenyala les mancances de la norma, que no permet indexar costos ni delimita l’abús de posició dominant de la indústria
Només cal anar a les parades d’un mercat per comprovar que els preus dels productes del camp s’han enfilat pels núvols, però, de la pujada desfermada del cabàs de la compra, “el pagès no en veu ni les engrunes”. Són paraules de Ramon Sarroca, president de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC), que lamenta que els encariments que troba el consumidor no tenen gaire a veure amb el preu que posa el pagès.
Un element fonamental és l’aplicació, per a alguns no prou desenvolupada, per a d’altres insuficient en la seva redacció, de la llei de la cadena alimentària. La norma, posada en marxa pel ministre d’Agricultura Arias Cañete durant la legislatura del PP i reformulada l’any passat pel seu homòleg socialista, Luis Planas, estableix que el productor no ha de vendre mai el seu gènere per sota dels costos de producció i que les dues parts han de signar un contracte en què quedi clar que es compleix la legislació.
Aquesta màxima, que malgrat ser tan òbvia ha costat de posar en negre sobre blanc, no acaba de rutllar a la pràctica, per diverses raons, la principal és la pressió que la gran indústria i la gran distribució fan sobre els productors a l’hora d’establir els termes dels contractes.
Joan Carles Massot, president nacional de les JARC, alerta que el mecanisme no és gens fàcil: “Quin productor gosa denunciar qui li compra el producte?”, es pregunta. Tot i valorar la llei i la seva recent actualització, admet que a la normativa li cal més desenvolupament i que encara hi ha qui no s’atreveix a posar denúncia per qualsevol incompliment, per bé que, recorda, “es pot posar de manera anònima” i que hi ha òrgans que han de vetllar perquè la llei es respecti, com l’Agència d’Informació i Control Alimentaris (AICA) i el CadeCAT a Catalunya. Amb tot, si bé la normativa ha contribuït a reduir la distància entre el que cobra el productor i el que paguen els consumidors, es donen casos en què la segona xifra multiplica per quatre la primera.
Perquè “una cosa és la llei i una altra, el seu desplegament”, recorda Sarroca, que té clar que l’assoliment d’un preu just per al productor és un tema sense resoldre i apel·la a l’administració perquè actuï, faci un control exhaustiu i no deixi les denúncies en mans dels productors, que malgrat l’augment de costos “estan ajustant els preus al màxim, i tot i això el preu final està desorbitat”.
Una llei deficient
Qui es mostra més crític amb la redacció de la llei és Josep Carles Vicente, responsable d’organització d’Unió de Pagesos, entitat que va intentar introduir esmenes a una llei que, per Vicente, convé reformar per les mancances evidents que presenta en el mateix redactat.
“Hem posat damunt la taula la ineficàcia i les distorsions de la normativa”, afirma. Massa sovint, a la pràctica, la xifra que figura en el contracte i que es refereix als costos de producció no la introdueix el productor, sinó el comprador, fet que desactiva la teòrica protecció legal del pagès.
La solució que proposa Unió de Pagesos és l’impuls d’uns observatoris sectorials de preus que estableixin índexs orientatius per a aquests costos. Actualment n’hi ha alguns, pocs, com els que es refereixen als vins i caves, la fruita o la llet. “Aquests observatoris estudien com es comporta el mercat, afegeixen els components que calguin i ajuden a establir uns costos de producció aproximats més justos, que serien un bon punt de partida per als contractes”, concreta Vicente, que deplora que això no s’hagi introduït en la llei.
Segons el responsable d’organització d’UP, això trauria pressió al pagès, que ara es troba que, un cop firmat el contracte, l’AICA ja no hi intervé i l’única manera de revertir una situació injusta és la via jurídica. “I ara imaginem-nos –exemplifica– la minsa pressió que pot fer un pagès davant d’una gran corporació.”
Pressions en contra
Amb la inflació, els increments de primeres matèries, el preu de l’energia que en molts casos s’ha triplicat, i els combustibles pels núvols, pagesos, ramaders, intermediaris, indústria i distribució han fet repercutir aquests costos de producció. Vicente defensa els encariments que han hagut d’introduir els pagesos. “És cert que en alguns casos costen d’entendre –reconeix–, però també hem de pensar que els aliments han de tenir un preu just.” Si hi ha un problema social pel preu de l’alimentació, “cal resoldre’ls d’altres maneres, perquè, si no, acabarem arruïnant el productor”, raona.
Altres llacunes de la llei, pel representant d’UP, són per exemple que no s’hi recull la venda a pèrdua, tant del distribuïdor final com d’alguns intermediaris. Vicente lamenta que això no s’hagi regulat a petició de la indústria i també per organitzacions agràries d’abast estatal, “com Asaja, COAG i UPA”.
Finalment, el responsable d’UP creu que s’hauria de definir a partir de quin moment un distribuïdor té posició de domini, com es va fer, per exemple, quan es va liberalitzar el mercat elèctric. I malgrat que ser una gran empresa no és il·legal, “posa el focus sobre aquestes companyies”, indica, davant del perill que acabi havent-hi acords tàcits entre gegants que teòricament es fan la competència. “A França aquestes pràctiques costen quatre milions d’euros –remarca– , aquí surten de franc o com a molt amb una sanció de només 6.000 euros”. “Cal –conclou Vicente– reformar la llei perquè sigui més justa, i també conscienciar la societat que hi haurà productes que mai més seran barats.”
L’origen del que mengem, clau per al benestar del país
Un dels temes que contribuirien a la promoció i la defensa dels productors locals seria que el consumidor conegués sempre l’origen del producte, una qüestió que encara es compleix poc, començant pel fet que sovint no s’indica per al consumidor. Seria una bona eina, tot i que la traçabilitat no quedaria del tot reflectida, ja que l’anomenat “km 0” no tan sols vol dir que es tracta d’un producte de proximitat, sinó que també s’han eliminat el màxim de passos intermedis abans de l’arribada al consumidor.
Josep Carles Vicente, d’UP, és conscient que “el que regeix són les normes del mercat, establertes des de l’Organització Mundial del Comerç, que ve a dir que tothom pot vendre a tot arreu”. I aquest mandat és inexorable, però, recorda, en casos com els de la possibilitat d’importar cítrics de Sud-àfrica, “ha desencadenat la mort anunciada del sector local”. Altres casos polèmics recents han estat l’acord de la Unió Europea amb el Marroc pel qual aquell país podrà exportar pollastres al Vell Continent, amb l’Estat espanyol com a porta d’entrada.
El membre d’UP creu, parlant “amb el cor”, que aquest lliure mercat, fet i fet, facilita el dúmping, i que per això és imprescindible difondre que la pagesia europea està participant en el sosteniment del benestar social, que paga impostos, que l’activitat reverteix en una qualitat mediambiental, en la protecció de les aigües i dels animals amb normes com la prohibició de fitosanitaris i herbicides que perjudiquen la biodiversitat. “La pagesia i la ramaderia fem tot això però no s’explica prou.” Cal, insisteix, informar els ciutadans perquè sàpiguen que quan estan comprant un producte poden decidir. “Si trien entre una taronja de Sud-àfrica i una de les Terres de l’Ebre o de València, estan optant per una sèrie de coses que afecten el benestar del país.” “No volem fer demagògia –agrega–, i no es pot dir que aquests aliments importats siguin dolents, però no compleixen la normativa europea, ni han participat en el nostre benestar ni en la lluita que la UE es vol fer seva sobre la biodiversitat.” Vicente assenyala que els costos de producció són molt inferiors als d’aquí i que, en canvi, competeixen al costat del que cultiva el pagès a casa nostra.
El responsable d’organització d’Unió de Pagesos indica que és la indústria la que té interès perquè aquesta realitat no es difongui i afirma que l’administració, encara que “fa pedagogia”, la fa “amb la boca petita”.
