Economia

ERNEST CAÑADA

DOCTOR EN GEOGRAFIA, MEMBRE FUNDADOR D’ALBA SUD I INVESTIGADOR CRÍTIC DEL TURISME

“És urgent reduir la dependència del turisme internacional”

El sector llegeix la covid com un accident perquè pretén acaparar recursos públics
Hem d’utilitzar els recursos vinculats al turisme per fer la transició a altres activitats
L’activitat ha posat el focus en la gestió descontextualitzada de l’entorn social i de la dimensió ètica
El turisme pot funcionar sobre la base d’una mà d’obra poc formada, i aquest és el drama
Fa uns dies, en el marc d’unes jornades de professionals de mercats emissors impulsades per l’Agència Catalana de Turisme, el conseller Roger Torrent convidava a repensar el sector mentre es felicitava de la recuperació del 88% del turisme internacional. És contradictori?
La interpretació majoritària entre la classe política i el sector turístic és que la pandèmia ha estat un simple accident i que ara tot l’esforç és retornar al mateix camí pel qual anàvem.
I no ho ha estat?
Penso que no, al contrari, és la manifestació d’una crisi sistèmica en la qual s’estan ajuntant en el temps diversos factors (emergència climàtica, crisi energètica, augment de les desigualtats socials i conflictes geopolítics) que generen una enorme vulnerabilitat sobre un model turístic basat en la mobilitat internacional. Llegir això en termes d’accident respon a una doble intenció: primer acaparar el màxim de recursos públics cap a la reactivació del sector i, segon, desregular tot allò que s’havia intentat tímidament regular per perpetuar un model caduc. I això és bastant suïcida.
Per què?
Perquè el turisme barat s’acaba per l’increment de preus i només els sectors de la societat amb més recursos podran viatjar i mantenir pautes de consum elevades. En conseqüència, els territoris es veuran (ja ho estan) abocats a competir per aquest turisme d’elit que es disfressa d’eufemismes com ara “turisme de qualitat”. Ara bé, la població cada cop té més dificultats per mantenir un model basat en la subvenció pública cap al sector.
Però l’oferta de vols al Prat està creixent.
Però el nombre de passatgers no està augmentant en els mateixos termes. La realitat és que no hem recuperat les xifres prepandèmia. El problema és que moltes infraestructures com l’aeroport funcionen amb lògiques de negocis pròpies, no amb les necessitats del territori. I són lògiques de contínua expansió i de seguir exigint una ampliació de pistes quan el territori no ho necessita i és contraproduent.
Però entre les necessitats del territori hi ha la de donar feina als seus habitants, i el turisme és un sector que ocupa molta gent, la qual cosa es va veure quan la pandèmia en va aturar l’activitat.
La crisi ha portat a lectures contradictòries, i una pot ser aquesta que molta gent pot tenir legitimament, però n’hi ha d’altres. Sempre s’havia argumentat que el turisme era important perquè generava ocupació, però amb la pandèmia hem vist que els treballadors eren acomiadats o que se sostenien gràcies al suport públic de l’Estat. En alguns llocs han tingut aquesta capacitat de sostenir-los i en molts altres llocs se’ls ha acomiadat directament. Com és d’important un sector que quan ve una crisi té molta poca capacitat i necessitat de mantenir les seves plantilles i si ho fa és perquè públicament s’hi han posat un munt de diners? I això té a veure amb un fenomen que als Estats Units han anomenat la gran dimissió o la gran renúncia, que a casa nostra és molt evident en el turisme.
Per què creu que els treballadors marxen del sector?
Perquè el turisme estava generant llocs de treball de molt baixa qualitat: salaris baixos, jornades parcials, amb increments d’hores no retribuïdes, molta inseguretat... En aquests dos anys la gent s’ha buscat la vida en altres bandes. Ara bé, també hi ha una altra lectura de la crisi, que és la següent: “Què bé que es viu en una ciutat sense turistes!” I sorgeixen preguntes sobre com podem recuperar espais i viure millor sense tanta pressió turística. Per tant, la crisi ens porta a lectures contradictòries, i com a teló de fons hi ha un sector que el que està vivint és una situació que no se sap molt bé cap a on va, i que no sap quines són les bases sobre les quals s’hauria de repensar, en un context molt complex per a la seva continuïtat. I això sembla que no es vulgui veure.
Ara hi anem, però per què afirma que el turisme parasita els recursos públics?
Hi ha una raó que no és ideològica, sinó de funcionament de l’activitat: el sector turístic viu de vendre una cosa que no és seva, que és el territori. Perquè l’activitat turística funcioni, i en especial l’allotjament, que és un dels pilars de l’activitat, depèn que en aquell territori passin coses: cultura, platges, festa, negocis... La gent no fa turisme per estar-se a l’habitació. I això es tradueix en molta pressió al sector públic perquè adapti el territori a les seves necessitats, en termes de promoció, neteja, seguretat, transport... I d’altra banda, té la particularitat que és un sector que no es pot deslocalitzar per buscar mà d’obra barata, com sí que ha fet la indústria, per exemple, i això fa que la pressió també vagi cap als treballadors per tal de rebaixar costos laborals allà on està.
La indústria que pot, com l’automobilística, també en sap, de pressionar.
Absolutament, jo no dic que la indústria sigui millor, simplement que amenaça a moure’s de lloc, però el turisme no pot i ho fa al territori.
Hi ha economistes que sí que pensen que la indústria és millor que el turisme.
Certament necessitem activitat econòmica que generi més valor. Els processos d’industrialització demanden una formació i generen una sèrie de sinergies que el turisme té però menys. El turisme pot funcionar sobre la base d’una mà d’obra poc formada, i aquest és un dels grans drames, perquè es poden pagar salaris baixos perquè hi ha molta gent que pot fer la feina, encara que sigui malament. La qual cosa no vol dir que no hi pugui haver professionalitat.
Li he sentit dir que la “turismofòbia” és un invent dels lobbies. Quin sentit té?
Quan esclata l’activitat turística, a partir del 1992, hi ha un gran consens en un moment de transició d’una economia industrial cap a una de serveis, fins que aquest consens es trenca el 2014, en part per com s’havia produït la sortida de la crisi del 2008. L’expansió de l’activitat turística és una de les vies que troba el capitalisme per sortir d’aquella crisi. En molts llocs, i Barcelona és un cas d’èxit d’aquest model, el turisme surt dels espais on estava concentrat el sector hoteler i es dispersa per tot arreu, i això genera un efecte molt visible, que té a veure amb problemes de convivència: soroll, brutícia, però sobretot un increment de preus de l’habitatge pel desplaçament dels pisos cap al lloguer de curta durada per a activitat turística. Això provoca un nivell de tensió social que esclata el 2014. La reacció dels lobbies és no entendre el que estava passant, sentir-se atacats i intentar deslegitimar i criminalitzar la protesta convertint-la en un tema de fòbia que els torna com un boomerang perquè Barcelona, a ulls del món, es converteix en una destinació antipàtica envers el turista.
Alguns hotelers assenyalen Airbnb com a responsable de la precarització i del problema dels habitatges.
Aquí hi ha un conflicte entre capitals per un model de negoci, però els hotelers són tan culpables com els altres dels problemes que tenim. No podem dir que el model basat en l’hoteleria tradicional hagi, per exemple, garantit millors condicions laborals.
Els partits polítics no tenen una resposta clara sobre què cal fer amb el turisme. Per què?
En termes generals, no hi ha hagut polítiques turístiques, sinó polítiques al servei de les grans empreses, però cap reflexió de fons sobre quin paper ha de tenir el turisme en la nostra societat. Ni la dreta ni l’esquerra. Quan avui preguntes a estudiants de turisme quins serien els trets que distingirien una política de dretes d’una d’esquerres respecte a la sanitat o l’ensenyament, et poden assenyalar tres o quatre idees clares. Quan fas la pregunta respecte al turisme, aquesta claredat d’idees no hi és.
A Barcelona l’esquerra ha optat per limitar-ne l’activitat.
Una de les coses que ha fet l’esquerra ha estat intentar entendre el turisme en el seu context. I aquesta dimensió fa veure que s’han d’imposar certs mecanismes de control de limitació perquè els efectes no siguin més contraproduents del que ja ho són. Però fins aquí. No hi ha una política clara de cap a on ha d’anar l’activitat turística.
Per què als polítics els costa tant entendre el turisme?
En el turisme i els estudis turístics s’ha imposat la lògica que és un tema merament de gestió tècnica, i no és cert. Crec que s’ha produït una separació entre la gestió, l’anàlisi del context (on té lloc l’activitat) i la dimensió ètica (per què serveix). La separació entre aquestes tres peces és el que explica que no tinguem capacitat de pensar l’activitat.
Abans ha esmentat l’aeroport del Prat. Això explica per què hi ha partits que no tenen clar si cal donar suport a la seva ampliació?
Això és una evidència que no hi ha una idea clara sobre què hauríem de fer amb el turisme. I això implica clarament que hem de reduir amb urgència la dependència del mercat internacional, com a primer punt. Això que es presenta com un model d’èxit és un desastre que ens condemna a més vulnerabilitat, per tant hem d’afrontar una transició socioecològica urgent i hem d’avançar cap a un model més orientat cap al mercat interior, nacional, domèstic i de proximitat.
Però hi ha una capacitat instal·lada pensada per a un mercat molt més gran.
Hem de decréixer en termes de mercat internacional. Hem d’assumir-ho i hem d’utilitzar els recursos que tenim vinculats al turisme per finançar una transició cap a altres activitats que ens permetin diversificar l’economia. Però si seguim pel mateix camí i abocant recursos públics cap aquesta activitat, ens convertirem en un desastre social. Ara bé, hi ha un espai per a l’activitat turística i l’hem de reorganitzar a partir d’una mobilitat molt més curta. I això està lligat a repensar la necessitat que té aquesta població. Per exemple, implica una reconversió dels estudis turístics i del tipus de professionals que necessitem. No és el mateix ensenyar la ciutat a un estranger que ve per primer cop, que fer-ho a un públic barceloní. Cal molt més rigor i creativitat. Una ciutat com Barcelona no té una política pública pensada per a les necessitats vinculades al turisme de la seva població. Només es concep en termes receptius, perquè venem a mercats per la pressió dels lobbies, que viuen d’atreure mercats exteriors.
En un moment determinat la relació entre el sector públic i privat va donar lloc a Turisme de Barcelona, que durant molt temps va ser considerat un cas d’èxit. Realment ho ha estat?
És un model d’èxit per als interessos de l’empresariat, perquè es basa en el fet que el sector públic posa els diners i el privat pren les decisions. I no és retòrica. Però és un model de fracàs per a la societat de Barcelona, perquè es basa a seguir promovent i promovent la ciutat sense tenir en compte les conseqüències que això té. Ens ha portat a una desmesura en l’activitat, que és el que explica el conflicte que tenim avui dia. Els comuns, en la seva primera etapa al govern de la ciutat, van tenir l’oportunitat de redreçar el seu funcionament, però la van deixar perdre.
En quin moment el turisme se’ns va escapar de les mans?
Teníem un model tradicional organitzat sobre bases fordistes, en les quals la lògica era que l’activitat econòmica es fa sobre l’acumulació, és a dir, que el negoci era fer el volum que permet economies d’escala; “fer turisme” era fer allò que feia tothom. A partir dels anys noranta, això va canviar i vam entrar en una lògica posfordista. Si bé no desapareix el model tradicional, el mercat turístic comença a segmentar-se i el negoci es fa sobre la diferenciació i la particularitat. Aquesta dinàmica provoca que moltes coses puguin ser oferta turística, i es produeix una ampliació d’allò que pot ser un atractiu turístic. Hi pot haver coses que estan molt bé, com ara la veure com es produeix el vi, i coses més qüestionables èticament, com ara la pobresa. En l’anterior catàleg d’Airbnb, just abans de la crisi, es parlava dels deu barris del món que no et podies perdre, i apareixia Usera, a Madrid. La lògica era convertir l’experiència de viure en un entorn de pobresa en un atractiu turístic. I tot això requereix d’un esforç enorme en màrqueting per col·locar en el mercat aquesta oferta renovada. Ara el que mou el mercat no és el “jo també ho he fet” sinó “mira el que he fet,” que és diferent del que has fet tu.
Des d’aquest punt de vista, el turisme és molt eficient.
En termes de màrqueting és molt eficient; en termes socials, molt poc, per aquesta disfunció que comentava que es posa el focus en la gestió descontextualitzada de l’entorn social i de la dimensió ètica. Hem de reconstruir l’activitat a partir d’aquí, que la gestió no estigui fora de la comprensió del context ni la dimensió ètica. M’agrada citar David Harvey, un pensador marxista britànic que va dir no hi ha cap idea moralment bona que el capitalisme no pugui convertir en una cosa horrorosa. Necessitem avançar cap a un turisme poscapitalista. El problema que veig és que estem molt enganxats a les pressions d’un sector econòmic, molt determinat per les lògiques financeres internacionals, que tenen unes demandes i unes necessitats molt a curt termini, i que els importa molt poc la destinació, el territori i la pròpia activitat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
economia

Neix Vera, un nou operador de telecomunicacions a Catalunya

Prospecció al Baix Empordà de naus industrials

la bisbal d’empordà

El ‘boom’ del turisme rural

Barcelona

CaixaBank guanya 3.145 milions en el primer any sencer després de la fusió

barcelona

Impost a la banca: 1.100 milions

barcelona

Torrent diu que s’implicarà “a fons” en el cas Nylstar

BANYOLES
barcelona

La fira audiovisual ISE tanca amb 58.107 assistents de 155 països

barcelona

Goirigolzarri demana no intervenir en un mercat que funciona “molt bé”

.

Calviño descarta congelar les hipoteques perquè pot “posar en risc l’estabilitat financera”

Vitòria / València