Empreses

La centenària

Hostal del Fum

D'hostal per a traginers a cuina històrica

La família Burrull ha mantingut a Terrassa el nom d'Hostal del Fum (1872) per a l'establiment que ara només funciona com a restaurant.

La força del poble ha fet que el restaurant hagi mantingut el nom d'Hostal del Fum

És difícil tro­bar algun ter­ras­senc que en la seva vida no hagi posat els peus una o més vega­des al que deu ser el res­tau­rant més antic del muni­cipi, cone­gut popu­lar­ment per Hos­tal del Fum. Durant molts anys, abans de l'esclat immo­bi­li­ari, aquest esta­bli­ment va ser un dels refe­rents en qual­se­vol àpat que portés implícit una cele­bració: casa­ments, bate­jos, comu­ni­ons, dinars fami­li­ars, men­jars d'empresa, tro­ba­des d'amics... Qual­se­vol tipus d'acte social al muni­cipi es feia en aquest res­tau­rant.

Els orígens es remun­ten al 1872, a l'edi­fici que ales­ho­res estava situat als afo­res del muni­cipi, al camí Ral que unia Ter­rassa amb Man­resa. Hi havia les cava­lle­ris­ses per dei­xar-hi els ani­mals i un hos­tal en què també es venia vianda. Al terra de l'esta­bli­ment hi havia molts fogons de terra o de murri on els tra­gi­ners coïen la seva carn i la vianda que com­pra­ven. Això pro­vo­cava una gran fuma­rada a l'hora dinar que es veia des de tot arreu, i per aquest motiu es conei­xia per Hos­tal del Fum.

Així ho explica Jaume Puig i Bur­rull, l'actual pro­pi­e­tari, que repre­senta la ter­cera gene­ració de la família Bur­rull que, des del 1928, està al cap­da­vant de l'esta­bli­ment. Una família dedi­cada en cos i ànima a la res­tau­ració, ja que el seu germà porta el res­tau­rant Can Solà del Pla de Mata­de­pera. De fet, el nom comer­cial és Res­tau­rant Bur­rull. El seu avi, Jaume Bur­rull –nas­cut a Beni­fa­llet i amb experiència tre­ba­llant a Can Culle­re­tes i a l'Hotel Ori­ent de Bar­ce­lona–, obli­gat per la per­se­cució del català després de la guerra i veient que la tra­ducció al cas­tellà del popu­lar Hos­tal del Fum no sonava bé, va deci­dir apro­fi­tar que al davant hi havia l'escor­xa­dor per posar-li el nom de Posada del Mata­dero. Un nom que va durar poc, com també el d'Hos­tal Rich. El seu nét recorda els durs ini­cis del res­tau­rant quan, per exem­ple, durant la guerra va entrar una bomba que mai va arri­bar a explo­tar o havent d'anar a com­prar durant la post­guerra el men­jar a Lleida i haver-lo de tirar per la fines­tra del tren.

Les pri­me­res obres s'hi van por­tar a terme el 1948, quan es va fer el pri­mer men­ja­dor amb cara i ulls, i va seguir fun­ci­o­nant com a hos­tal fins l'any 1962, coin­ci­dint amb els aiguats devas­ta­dors que van arra­sar el Vallès. Ales­ho­res ja por­ta­ven l'esta­bli­ment els pares del Jaume i l'edi­fici no es va ensor­rar “de mira­cle”, explica. A més, es van veure obli­gats a que­dar-se'l de pro­pi­e­tat i van apro­fi­tar per fer-lo nou amb dos pisos i dos men­ja­dors. Mal­grat dei­xar d'ofe­rir habi­ta­ci­ons i can­viar de nom, Puig des­taca “la força del poble” que ha man­tin­gut vigent fins ara el nom d'Hos­tal del Fum.

La recepta per man­te­nir el local obert més d'un segle no és com­plexa: ofe­rir bon men­jar i un bon ser­vei amb un tracte agra­da­ble al cli­ent. “És una cosa evi­dent, però no tot­hom ho fa”, diu Puig, afe­gint que una de les carac­terísti­ques del res­tau­rant des de l'inici és man­te­nir el màxim de temps els tre­ba­lla­dors i l'equip, perquè és essen­cial “conèixer i saber què volen els cli­ents”. De fet, es pot dir que a l'Hos­tal del Fum qui hi entra a tre­ba­llar gai­rebé no en surt fins que es jubila. I amb espe­cial èmfasi Puig parla de l'equip ini­cial que for­ma­ven amb el seu avi Jaume Arnan i Pere Font al cap­da­vant de l'esta­bli­ment i, poste­ri­or­ment, l'apor­tació a la cuina d'Álvaro Texeira. Actu­al­ment Jaime Rodríguez n'és el cap de cuina.

Amb l'arri­bada de la crisi s'han aca­bat els temps de vaques gras­ses i fa un parell d'anys van pas­sar de dotze a sis tre­ba­lla­dors i ara tot­hom “fa una mica de tot”. El repte és anar-se adap­tant “sense trair els orígens” d'ofe­rir un bon ser­vei. El menú diari, extens en plats, és d'uns 20 euros amb tot inclòs, però a diferència d'altres res­tau­rants és espaiós i evi­tes sen­tir les con­ver­ses de la taula del cos­tat. El res­tau­rant té una sala prin­ci­pal per a unes 60 per­so­nes, però té tres men­ja­dors més amb capa­ci­tat per a 90 (al pis de dalt), 20 i 30 comen­sals més, res­pec­ti­va­ment.

Tot i no tenir lli­bre d'honor, perquè “qui l'hau­ria de fir­mar és el cli­ent que ve cada dia a fer el menú”, asse­gu­ren, per l'esta­bli­ment hi han pas­sat tot tipus de per­so­na­li­tats de renom. A Jaume Puig no li agrada van­tar-se'n i no és dels que pen­gen les fotos a les parets, però sí que des­taca que ser la seu del Rotary Club de Ter­rassa els ha permès ofe­rir con­ferències ober­tes a la ciu­tat de gent amb molt de pres­tigi.

RIUADES

Els aiguats del 25 de setembre de 1962 gairebé van fer caure l'Hostal del Fum –a l'esquerra de la imatge- i van obligar a enderrocar-lo i a fer-ne un de nou.

LA FAÇANA

L'entrada principal de l'establiment als anys setanta, en els temps en què l'hostal era un referent a Terrassa per fer-hi tot tipus de celebracions familiars i trobades socials.

INICIS

Els treballadors de l'hostal l'any 1945, en la primera etapa de l'establiment, tres anys abans de fer-s'hi les obres per adequar-hi un menjador amb cara i ulls.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.