Opinió

Empresa sense risc?

La reflexió ve a tomb de l'escandalós contracte que el govern espanyol va subscriure amb l'empresa que va projectar el macromagatzem de gas Castor a tocar del Delta

Expli­quen els manu­als d'eco­no­mia que, en una eco­no­mia regida pel mer­cat, tota acti­vi­tat econòmica ha de tenir un nivell o altre de risc, essent aquest un com­po­nent inhe­rent de tot pro­jecte i acció empre­sa­rial, el qual esta­ria jus­ta­ment en relació amb les expec­ta­ti­ves de bene­fici que indu­ei­xen a com­por­tar-se de manera activa, a fer inver­si­ons o a obrir noves línies de negoci. Estric­ta­ment, quan s'emprèn o es fan nego­cis sense algun nivell de risc, per petit i mini­mit­zat que aquest esti­gui, no estaríem en una eco­no­mia oberta i com­pe­ti­tiva, sinó en posició mono­polística o de domini abso­lut. Espe­ci­al­ment en els dar­rers temps, no és estrany de veure com empre­ses que actuen en el camp de les com­mo­di­ties o dels ser­veis públics bàsics, sovint de recent pri­va­tit­zació, actuen al marge de la com­petència i de les regles del mer­cat que afir­men defen­sar. La reflexió ve a tomb de l'escan­dalós con­tracte que el govern espa­nyol va subs­criure amb l'empresa que va pro­jec­tar el macro­ma­gat­zem de gas Cas­tor a la costa tar­ra­go­nina i lle­van­tina i que con­sis­tia a reu­ti­lit­zar, en fun­ci­ons de dipòsit, les zones caver­no­ses de gran pro­fun­di­tat d'aque­lla pla­ta­forma marítima on, jus­ta­ment ja fa anys, s'havia extret petroli. Ben segur que el tema tenia una certa com­ple­xi­tat tècnica i als no conei­xe­dors d'engi­nye­ria i de geo­lo­gia se'ns fa difícil d'ima­gi­nar-ho.

No tot devia estar tan con­tro­lat des del punt de vista tec­nològic, ja que sem­bla que en injec­tar tanta pressió al subsòl, els nom­bro­sos movi­ments sísmics que van aca­bar per espan­tar els des­con­fi­ats pobla­dors de la zona alguna cosa hi tenien a veure. Si ja de per si resulta dubtós que s'auto­ritzi a rea­lit­zar expe­ri­ments d'aques­tes carac­terísti­ques amb els ris­cos que com­por­ten, la cosa esdevé insos­te­ni­ble quan s'evi­den­cia que a l'empresa que ho fa se li signa un con­tracte on no només se li garan­teix la inversió que hi rea­litzi, sinó el man­te­ni­ment de les expec­ta­ti­ves de negoci reals o fictícies que s'havia creat. Amb una pressa des­a­cos­tu­mada i gai­rebé amb noc­tur­ni­tat l'Estat ha pagat gai­rebé 1.350 mili­ons d'euros d'un sol cop, tot demos­trant que a deter­mi­nats nivells el millor negoci pot ser el fracàs, espe­ci­al­ment quan el fia­dor de tot ple­gat és l'Estat, el qual con­ver­teix en paga­dors els con­su­mi­dors, tot incor­po­rant-ho a la fac­tura energètica dels pro­pers trenta anys. Segons l'Asso­ci­ació de Con­su­mi­dors i Usu­a­ris, els cost total aca­barà essent de 4.371 mili­ons. La res­posta tan ràpida i efi­ci­ent de l'Estat en relació amb les empre­ses que domi­nen el món dels com­bus­ti­bles fòssils con­trasta, si més no, amb l'acti­tud tin­guda amb aque­lles empre­ses o par­ti­cu­lars que, jus­ta­ment induïts en el seu moment pel govern, havien inver­tit en pro­jec­tes d'ener­gies reno­va­bles que una vegada reti­rada la prima esta­blerta s'han vist abo­cats a la fallida.

A les dar­re­res dècades s'ha desen­vo­lu­pat una versió del capi­ta­lisme que, com a la sèrie Up&Down, té a baix un espai de joc comú amb agents econòmics en com­petència, que arris­quen i expres­sen la seva capa­ci­tat i talent per sobre­viure i acce­dir als bene­fi­cis, men­tre que a dalt hi ha un espai VIP en el qual les regles són unes altres, de fet un esce­nari sense nor­mes on el que pre­val és la dimensió i la capa­ci­tat per con­ver­tir-se alhora en juga­dor i àrbi­tre d'un joc que ha dei­xat de ser tal. El guany és immens i garan­tit, ja que els poders públics obvien la seva funció regu­la­dora i es con­ver­tei­xen en mers defen­sors d'interes­sos par­ti­cu­lars. El sis­tema de por­tes giratòries ja aca­barà recom­pen­sant els ges­tors ade­qua­da­ment dòcils. Es podrà retreure al Par­tit Popu­lar que ha anat molt de pressa a pagar a ACS i a no dis­cu­tir l'import que for­mula l'empresa, però el cert és que aquest con­tracte dra­conià el va sig­nar el minis­tre Sebastián del govern de Rodríguez Zapa­tero. Exem­ple de com fun­ci­o­nen les elits extrac­ti­ves i el capi­ta­lisme de classe pre­fe­rent que manté rela­ci­ons de pro­miscuïtat notòries amb el poder polític. Ja fa temps que els rics de veri­tat s'han rebel·lat i con­si­de­ren que com­pe­tir en igual­tat de con­di­ci­ons o bé pagar impos­tos és cosa de pobres. Men­tres­tant, a la llotja del Ber­nabéu, Flo­ren­tino Pérez con­ti­nuarà fent d'amfi­trió de la plètora d'oli­gar­ques i dels seus modes­tos i humils ser­vi­dors.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia