Andanades

Després d’una, l’altra, sense temps per deixar reposar l’enemic. Les andanades són les de qualsevol guerra, però sense cuirassats ni bombardeigs aeris; quan s’acaba l’efecte de l’anterior, ja en tenen una altra de preparada. L’adversari ha de dedicar tots els recursos a defensar-se. I ara li toca al Barça.

Des de fa més de deu anys, amb independència del govern espanyol que ocupi La Moncloa, no han parat. No s’han estat d’emprar mitjans il·legals; tampoc no els ha fet res enfonsar empreses o carreres, o destrossar les vides dels seus ciutadans considerats díscols. Tot s’hi val. Evidentment que Catalunya, com qualsevol altre país, té la seva dosi d’impresentables; però no és superior a la dels seus veïns. La diferència és que són aquests els qui tenen els jutges, les policies i els recursos ministerials per perseguir-los a tort i a dret, encara que no hi hagi proves, s’acabin arxivant els casos o hagin d’indultar uns condemnats per salvar una mica la cara davant dels socis europeus. Ells saben que el mal ja està fet i que l’ombra de la sospita ja s’ha estès. I quan no tenen més remei, poden arribar a assumir alguna petita equivocació –sempre que el possible delicte hagi prescrit– i, quan els convé, com en el cas de les Rambles, es gira pàgina. No els fa cap vergonya.

Una primera conclusió és que l’assumpte, per a ells, és de vida o mort; s’hi juguen la supervivència com a classe dominant, com a metròpoli de la colònia i qui sap si fins i tot com a Estat, per això van a totes. Una segona és que contra qui vol l’anihilació absoluta del rival com a única sortida no hi ha res a negociar. I una tercera és que, com que l’esporuguiment no els frenarà, és millor anar a la nostra amb tota la determinació. I mentre s’hi va anant, que la Moreneta es vagi preparant per a l’andanada següent.