OPINIÓ ÀNGEL PONZ

Un vestidor que queda una mica més orfe

No sé per què, just quan va aca­bar la final de Roma, els meus ulls (era a la gra­de­ria) van bus­car Syl­vinho. Quan l'àrbi­tre va xiu­lar el final, el bra­si­ler es va esfon­drar sobre la gespa de l'Estadi Olímpic i va començar a plo­rar com un nen. Els seus com­panys sal­ta­ven exul­tants, ges­ti­cu­la­ven, s'abraçaven i, a uns metres –fins i tot en això va ser dis­ci­pli­nat, ja que ho va fer a la mateixa banda del camp que va defen­sar de manera esplèndida–, Syl­vio plo­rava des­con­so­la­da­ment. Van ser uns segons d'inti­mi­tat en què el bra­si­ler es va alli­be­rar. El pri­mer que va inter­rom­pre la litúrgia va ser Messi. L'argentí va córrer i se li va tirar a sobre. Després, van venir els encar­re­gats del mate­rial i, pocs minuts després, bona part dels seus com­panys envol­ta­ven un dels millors con­fi­dents que han tin­gut al ves­ti­dor. Des de fa dies, Syl­vinho intuïa que estava vivint els seus últims dies a Bar­ce­lona. Els seus com­panys, també; encara que no ho tenien tan clar. Les dues tem­po­ra­des ante­ri­ors, Syl­vinho també arri­bava al final del curs amb el con­tracte expi­rat i pen­dent d'una reunió amb Txiki en què el com­promís s'aca­bava per­llon­gant. Aquest any, Syl­vinho sabia que tot era dife­rent. En els últims mesos, el bra­si­ler ha assa­bo­rit com ningú el seu dia a dia com a blau­grana. Ho va fer al desem­bre quan va batre Pya­tov –el por­ter del Xakh­tar– en el ter­cer i últim gol (els altres van ser con­tra el Sevi­lla i el Racing en el seu pri­mer any) que va fer com a blau­grana. Ho va fer dos mesos després, quan un xut seu va per­me­tre a Bojan encar­ri­lar el passi a les semi­fi­nals de la copa– i ho va fer en la set­mana prèvia a la final de Roma, quan totes les apos­tes el col·loca­ven a la ban­queta en detri­ment de Keita. Per als que es vul­guin que­dar amb el tòpic, Syl­vinho serà aquell late­ral com­pli­dor que mai dei­xava d'enra­o­nar i que no tenia un no per a ningú. Per a d'altres –en què m'incloc– és un dels juga­dors més pro­fes­si­o­nals que ha ves­tit mai la samar­reta blau­grana. Han estat cinc anys de sol, però també de pluja, i Syl­vinho sem­pre ha actuat igual. Donant la cara, però sense un retret, sense una queixa, sense una mala paraula i amb una con­ducta exem­plar que li ha permès tenir al ves­ti­dor un ascen­dent molt més gran del que ha reflec­tit el seu ressò mediàtic. Se'n va el capità enco­bert –el curs pas­sat més de dos com­panys li van dema­nar que es pre­sentés–, el con­ci­li­a­dor –va ser dels pri­mers a voler cor­re­gir Ronal­dinho–, el pare –sense anar gaire lluny, el mateix Messi ha dit públi­ca­ment que mai obli­darà el tracte que li va brin­dar el late­ral en els seus pri­mers dies en el pri­mer equip–, el tre­ba­lla­dor idoni –ha aca­tat millor que ningú el rol que li han fet jugar– i una per­sona ínte­gra amb uns valors molt grans. És el gran mèrit de Syl­vinho, abans d'un bon fut­bo­lista –els que no ho com­par­tei­xin que repas­sin la seva actu­ació a Roma– ha estat per­sona. Una vir­tut que no és fàcil de tro­bar en el temps que cor­ren.


Àngel Ponz

Peri­o­dista



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.