Tribuna
El futur que ja és aquí
“En la globalització ens organitzem segons intensitats compartides i cossos horitzontals
Un dels esdeveniments més estimulants de l’estiu ha estat el dinar que vam fer Bernat Dedéu, Adrià Pujol Cruells, Josep Sala i Cullell i jo. L’interès va ser constatar la consciència històrica compartida o el que abans se’n deia consciència generacional. Som quatre individus força diferents: l’autor de La Torre de les Hores, el blog amb la prosa més potent de Catalunya i que ens ha ensenyat a considerar la gasetilla com a forma sòlida de filosofia; l’escriptor que s’ha endinsat més enllà en la investigació d’una escriptura no mediàtica i intraduïble; el professor de geografia a Noruega i autor del blog clarivident Des del Fiord; i jo, que intento relacionar la catalanitat amb la teoria crítica nord-americana.
EN el dinar es comprovava que, tot i que cadascun ocupem una posició relativament marginal, els nostres esforços són representatius de la Catalunya emergent. Dedéu, admirat pel sentit d’ordre, l’alçada privilegiada i, sobretot, la condició natural d’abstemi de Sala i Cullell (a diferència dels altres tres, que bevíem com si s’hagués d’acabar el món), ho va resumir perfectament: “Nois, amb en Josep ja tindrem el cap de la policia.” Pot semblar una facècia, però l’interessant és la voluntat de projecció, la confiança que la nostra energia servirà per construir un nou estat. Dedéu, amb l’enginy lúcid i l’alegria generosa, va fer de Sagarra; Pujol, amb la ironia mesclada de mala llet, feia de Pla; Sala i Cullell, analitzant-ho tot des de l’Europa il·lustrada, feia de Xammar; i jo, més reflexiu, feia de Riba. Amb això no vull dir que en aquella taula ens hi reuníssim els equivalents actuals dels genis culturals del segle vint. Els noms de Sagarra, Pla, Xammar o Riba representen simplement diferents inflexions, i es poden substituir per altres de la mateixa manera que podríem haver substituït qualsevol de nosaltres i el resultat hagués estat el mateix.
Les figures del geni, del líder o del maître à penser, basades en l’autonomia del subjecte modern, han perdut la centralitat. En la globalització ens organitzem segons intensitats compartides i cossos horitzontals que es fan i es desfan. Aquests cossos estan en desacord intern, com vam comprovar al dinar quan, per exemple, Pujol i jo li dèiem a Sala que nosaltres ja no creiem en el valor literari com un criteri neutral a l’hora de relacionar la literatura catalana amb la literatura feta en castellà a Catalunya, o com quan Pujol deia que el jo vital determina el significat dels textos i jo deia que no, que el repte és de subjectivitzar els textos. En tot cas, malgrat els desacords i la incertesa de les trajectòries, la nostra productivitat està configurant el nou ordre simbòlic d’un futur que ja és aquí.
