Flors a la paperera

Hi ha poques coses més inquietants que ensopegar amb una clau abandonada al mig del carrer, nua, òrfena, sense cap referència que permeti identificar-ne el propietari. No hi ha res més frustrant que l'exercici impossible d'intentar trobar el pany on encaixa aquesta clau, descobrir el mecanisme que fa giravoltar, ja sigui per tancar la porta de la mort o per obrir el cofre de l'amor.

Hi ha poques imatges més depriments que un ram de flors, nou, intacte, protegit encara per la cel·lofana, abandonat al cistell d'una paperera de l'Eixample de Barcelona, a plena llum del dia. No hi ha cap història més carregada de passions que la que s'amaga rere el gest d'algú que dona per destí la brossa a allò que algú altre havia convertit en una declaració d'amor, o en un “ho sento molt”, o potser havia imaginat com un simple regal multicolor. Mai ningú en sabrà el desconsol, ni la plorera o, ves a saber, l'alliberament de qui és capaç d'enterrar un ram sense cap recança.

Però sempre hi ha una segona oportunitat, no per a la clau, metall inert, sinó per a la flor, esqueix de vida.

No hi ha cap cara on s'hi dibuixi una sorpresa més gran i també un somriure de major felicitat que la de la treballadora del servei de neteja de l'Ajuntament de Barcelona que ara mateix acaba de descobrir el ram i el rescata de la brossa, l'alça, el mira, primer sorpresa, després complaguda, comprova que les flors estan intactes i se l'emporta cap a casa.

Llarga vida a la primavera i als camps que s'inundaran de perfums i color, i als carrers de Barcelona que ja viuen l'esclat del verd dels seus arbres. Llarga vida també al cor d'aquells que llencen un ram de flors a la paperera.