A la tres
Directes a l’1-O
“A hores d’ara no hi ha marxa enrere. Fer-ho és cavar la teva pròpia tomba política, siguis qui siguis
Els canvis de consellers i totes les accions que durà a terme el govern d’ara endavant tindran com a principal objectiu que els catalans puguin votar l’1 d’octubre. Possiblement els canvis, la recerca de polítics totalment compromesos amb l’objectiu final i, sobretot, disposats a acceptar totes les escomeses de l’Estat, es podrien haver culminat abans. Però, també possiblement, tothom al govern esperava, en va, com s’ha vist, un gest polític des de Madrid. Mariano Rajoy ni s’ha dignat a rebre els impulsors del Pacte Nacional per al Referèndum. Ni a rebre’ls. I, per tant, som en una altra fase, la de la unilateralitat i les seves conseqüències, per al govern català i per a l’espanyol, el que no ha estat capaç, en els darrers set anys, de donar una resposta política al conflicte, el que només ha jugat a atiar-lo i el que haurà d’explicar amb quines armes atura el referèndum, si és que aconsegueix aturar-lo.
El gran exercici d’unilateralitat d’aquesta setmana, però, no ha estat pas al Palau de la Generalitat. L’ha protagonitzat un sector de Catalunya en Comú, el mateix que en la reunió de la darrera coordinadora nacional va decidir retirar un document que demanava que no s’anés a votar l’1-O per la manca evident de suports. Aquest grup, format bàsicament per exmembres d’ICV addictes a l’statu quo, l’han fet públic, potser en un intent, a parts iguals, de desgastar els partidaris del plebiscit i els seus propis companys de Catalunya en Comú. No tothom accepta que sigui Ada Colau i Xavier Domènech qui marquin els tempos en el nou partit. I treuen el caparró –segons les votacions internes, són minoritaris– per on poden.
La remodelació del govern també ha desfermat les travesses sobre el grau de compromís amb el procés del PDeCAT, igual que es va posar en dubte fa uns quants mesos el d’ERC. Hi ha qui juga a fer teories estranyes (partidistes), però tots dos partits saben del cert que, a hores d’ara, no hi ha marxa enrere i que flaquejar només voldria dir cavar la seva pròpia tomba política. Perdríem un referèndum i uns anys, cert, però algú agafaria el seu relleu i acabaria la feina. Sense ells, és clar.
